"A Sant Vicenç Ferrer"
Epístola amb segell d’urgència
A BOQUETA NIT
Escric sota una lluna amarga com la fel.(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...)
Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.
Em pesen les sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar.
Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.
M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar.
S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.
La meua dona jau, fa deu dies, al llit.
No tenim ganes ja de parlar, de dir res.
Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.
Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei.
T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta.
Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.
Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací,
com un taló ben coent, ben amarg.
L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.
¿He de dir que tu ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de «nostra parla»
i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,
i el teu verb, i la teua voluntat unitària
als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles,
i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?
M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.
Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.
Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.
Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.
Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.
Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.
Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.
Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,
és l’hora violenta, per fi, de la saó!
És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.
De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.
(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)
Ens situem davant d’una composició de Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut el 4 de setembre de 1924, que a l’edat de dotze anys va viure l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Podem trobar moltes obres escrites per ell, però sobretot destacaríem “Llibre de Meravelles”, publicat al 1971 sota la dictadura de Franco. En moltes de les seves obres fa referència a aquesta època tan obscura, de repressió, i en d’altres es refereix a temes relacionats amb fets autobiogràfics que van marcar la seva vida.
El poema “A Sant Vicent Ferrer” s’inclou a “La nit” (1956), dins Recomane tenebres, en la seva Obra Completa 1. “La nit” és una obra on Estellés reflecteix la mort de la seva filla de quatre mesos i on descriu aquesta època amb tots els sentiments d’amargor que l’acompanyen.
Començant pel títol del poema, podem deduir que el poeta el dedica a Sant Vicent Ferrer, el patró de València, o que li fa una petició. Sant Vicent Ferrer va tenir una participació directa en la Cisma d’Occident i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a candidat de la corona catalanoaragonesa, en el Compromís de Casp; se’l coneix per les seves prèdiques.
Després del títol veiem una cita entre parèntesi “(Epístola amb segell d’urgència)” on es veu la desesperació del poeta, la urgència que necessita, és a dir, possiblement aquesta carta és la petició que fa a Sant Vicent Ferrer i que necessita fer-la arribar urgentment.
Sota aquesta cita, també en podem veure una altra que diu “A boqueta nit”, que es refereix a l’entrada de la nit quan, possiblement, el poeta escrigué aquest poema.
Ja començant per l’estructura del poema, observem que és una composició formada per 24 estrofes compostes per tres versos cadascuna. Aquests versos són alexandrins sense cesura, i s’anomenen tercets.
En el primer tercet ens situa en el moment en què escriu: “sota una lluna amarga com la fel” (vers 1), és a dir, escriu amb amargor i tristor, ja que veu la lluna d’aquesta manera. A continuació intensifica la seva tristesa amb “No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar” (vers 5); escriure és la seva professió, el que més li agrada fer, i si diu que no té ganes d’escriure és un fet preocupant ja que pot estar passant una molt mala època.
En la tercera i quarta estrofa apareix la quotidianitat que reflecteix Estellés en molts dels seus poemes per tal de fer-los més propers. Aquesta representació d’elements la podem veure en “mentre es calfa el sopar” (vers 7) o “Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills” (vers 12). En aquestes dues estrofes apareixen dos fets autobiogràfics que són la mort de la seva filla, ja que l’infant que “plora i plora en el pis del costat” (vers 9) fa que la recordi, i la malaltia de la seva dona que ja portava deu dies al llit. Ell està trist i per la finestra escolta l’escàndol dels grills, símbol del pas del temps o bé també es poden considerar un símbol antireligiós, per tal d’aportar un to irònic al poema ja que Sant Vicent Ferrer era un patró lligat amb la religió.
En la cinquena estrofa utilitza la ironia per dir que ja no conserva l’esperança excepte en el Sant, al qual molts poetes de l’època solien escriure-li un poema; ell, com a poeta que és, se sent gairebé obligat a escriure-li’n un però no ho farà de la manera que tots ho fan, és a dir, no l’adorarà pels seus actes sinó que farà una composició a la seva manera. Més tard tornen a aparèixer les paraules “amarg” i “coent” (vers 17) que reflecteixen de nou la tristesa i desesperació del poeta.
Les dues estrofes següents adquireixen un to irònic i en elles s’hi reflecteixen les accions que ha arribat a fer Sant Vicent Ferrer, els miracles, etc. I el poeta es pregunta si ha de dir tot allò que la gent diu d’ell, és a dir, si ha de fer com els altres i exalçar-lo com a Sant que és.
La novena i desena estrofa reflecteixen la preparació del poeta per tal de fer la súplica “de quatre coses clares” (vers 27) al Sant, ja que li dirà les coses clares: “M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell” (vers 25). A continuació fa una declaració de principis on podem veure la necessitat d’Estellés de lluitar; ell no vol la pau, ja que se la vol guanyar, però vol la protecció de Sant Vicent Ferrer i força per tal de continuar lluitant contra els moments dificíls que està atravessant. En aquesta mateixa estrofa també podem veure com la professió de forner, que va estar vigent durant la seva joventut i que li venia d’herència, influeix en la seva poesia: apareix el pa i el forn (vers 34).
En les següents tres estrofes, el poeta ja utilitza un to més directe i violent. Això ho veiem perquè vol utilitzar les paraules com a armes, per atacar (versos 41,42 i 46), i també es dirigeix als “ídols imbecils de les paraules” (vers 45) que podrien ser els governants o l’Església, els quals tothom adorava. Per tant, el que està fent en aquestes estrofes també, és una altra declaració de principis, ja que vol dir tot allò que pensa sense embuts, fent servir les paraules com si fossin armes, que és la manera que té de lluitar i solidaritzar-se amb els que també lluiten. En acabar aquestes estrofes cita el següent vers: “Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança” perquè ell mateix demana que el Sant li dóni l’esperança que necessita per tal de poder continuar lluitant i tenint fortalesa.
Ja a les estrofes 17 i 18, el poeta fa referència a les èglogues, composicions que cultivava el seu referent Garcilaso de la Vega. En aquests versos, rebutja la poesia garcilasista, promoguda pels organismes culturals del franquisme, ja que ell pensa que pràcticament és trair qui lluita o qui passa son o fam; pensa que és un acte insolidari. Com podem veure, Vicent Andrés Estellés utilitza els seus referents com a models per tal de criticar o elogiar allò que l’interessa, és a dir, moltes vegades els utilitza per poder exposar algun aspecte de la societat de manera indirecta; la utilització d’una veu poètica per tal de poder escriure allò que pensava sense el risc de ser castigat per la repressió del moment, era un tret que Estellés utilitzava molt en la seva poesia.
Després de la utilització d’un dels seus referents, el poeta continua demanant la protecció del Sant: “Solament que em sostingues ben calent, ben humà”; i també continua tenint una esperança: “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”, és a dir, pensa que tot allò dolent sempre té alguna cosa bona.
Vicent Andrés Estellés se sent “un entre tants”, un més en la societat, no es creu superior pel fet de ser poeta. Té una imatge de tristor per Europa, que ha patit durant aquest temps i en les estrofes 21 i 22 torna a aparèixer el pa, que no deixa de ser un element del dia a dia.
Ja en les últimes estrofes, el poeta torna a mencionar les paraules com a funció d’armes, per dir allò que vol i pensa, per parlar clar a Sant Vicent Ferrer. Però quan està proposant d’agafar les paraules com a armes, en l’últim vers acaba dient “(O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)” formulant així una clara antítesi amb el vers anterior “És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent”. Aquesta antítesi ens pot donar la sensació de rendiment del poeta davant de tot un cop ha acabat ja el poema o d’ironia, referint-se a callar com fan tots els poetes que només exalcen les accions del sant.
Llavors, com hem pogut observar, el Sant només ha sigut un motiu que Estellés ha utilitzat a la manera de la devoció popular per poder parlar d’allò que l’interessa.
Si ens endinsem més en el poema, podem localitzar la utilització de dialectalismes valencians i de figures retòriques. L’ús de dialectalismes valencians és una característica destacable en la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que, mitjançant l’ús d’aquests reivindica, al mateix moment, els seus orígens i les seves arrels. Alguns exemples poden ser: “açò” (vers 2), “s’ou” s’escolta (vers 8), “torne” (vers 35), “sent” (vers 59), etc.
Pel que fa a les figures retòriques, podem observar algunes comparacions “Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu” (vers 3), “El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor” (vers 34), “que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls” (vers 46) ... L’abundància de comes en la segona i la quarta estrofa, serveix potser per emfatitzar el to o per alentir els versos. També podem observar una anàfora en els versos 62 i 63 amb “Europa em dol”; després apareixen algunes metàfores com “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa” (vers 58), amb la qual mostra que encara té esperança, o la del vers 68 “és l’hora violenta, per fi, de la saó” amb què diu que ja és l’hora d’utilitzar les paraules clares i violentes per atacar. Finalment apareix una pregunta retòrica que fa d’antítesi, abans citada, amb la qual finalitza el poema.
Per acabar el comentari, cal destacar la senzillesa amb la qual s’expressa Estellés i amb què fa que els lectors ens sentim més propers als seus poemes; la seva poesia és important i única per la utilització de la quotidianitat, un llenguatge col·loquial i moltes vegades dialectalismes valencians, a part dels temes que s’hi reflecteixen. Així doncs, Vicent Andrés Estellés serà un personatge molt important que amb la seva destacable poesia i totes les obres que escriurà al llarg de la seva vida, enriquirà el món de la literatura catalana.
El poema “A Sant Vicent Ferrer” s’inclou a “La nit” (1956), dins Recomane tenebres, en la seva Obra Completa 1. “La nit” és una obra on Estellés reflecteix la mort de la seva filla de quatre mesos i on descriu aquesta època amb tots els sentiments d’amargor que l’acompanyen.
Començant pel títol del poema, podem deduir que el poeta el dedica a Sant Vicent Ferrer, el patró de València, o que li fa una petició. Sant Vicent Ferrer va tenir una participació directa en la Cisma d’Occident i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a candidat de la corona catalanoaragonesa, en el Compromís de Casp; se’l coneix per les seves prèdiques.
Després del títol veiem una cita entre parèntesi “(Epístola amb segell d’urgència)” on es veu la desesperació del poeta, la urgència que necessita, és a dir, possiblement aquesta carta és la petició que fa a Sant Vicent Ferrer i que necessita fer-la arribar urgentment.
Sota aquesta cita, també en podem veure una altra que diu “A boqueta nit”, que es refereix a l’entrada de la nit quan, possiblement, el poeta escrigué aquest poema.
Ja començant per l’estructura del poema, observem que és una composició formada per 24 estrofes compostes per tres versos cadascuna. Aquests versos són alexandrins sense cesura, i s’anomenen tercets.
En el primer tercet ens situa en el moment en què escriu: “sota una lluna amarga com la fel” (vers 1), és a dir, escriu amb amargor i tristor, ja que veu la lluna d’aquesta manera. A continuació intensifica la seva tristesa amb “No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar” (vers 5); escriure és la seva professió, el que més li agrada fer, i si diu que no té ganes d’escriure és un fet preocupant ja que pot estar passant una molt mala època.
En la tercera i quarta estrofa apareix la quotidianitat que reflecteix Estellés en molts dels seus poemes per tal de fer-los més propers. Aquesta representació d’elements la podem veure en “mentre es calfa el sopar” (vers 7) o “Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills” (vers 12). En aquestes dues estrofes apareixen dos fets autobiogràfics que són la mort de la seva filla, ja que l’infant que “plora i plora en el pis del costat” (vers 9) fa que la recordi, i la malaltia de la seva dona que ja portava deu dies al llit. Ell està trist i per la finestra escolta l’escàndol dels grills, símbol del pas del temps o bé també es poden considerar un símbol antireligiós, per tal d’aportar un to irònic al poema ja que Sant Vicent Ferrer era un patró lligat amb la religió.
En la cinquena estrofa utilitza la ironia per dir que ja no conserva l’esperança excepte en el Sant, al qual molts poetes de l’època solien escriure-li un poema; ell, com a poeta que és, se sent gairebé obligat a escriure-li’n un però no ho farà de la manera que tots ho fan, és a dir, no l’adorarà pels seus actes sinó que farà una composició a la seva manera. Més tard tornen a aparèixer les paraules “amarg” i “coent” (vers 17) que reflecteixen de nou la tristesa i desesperació del poeta.
Les dues estrofes següents adquireixen un to irònic i en elles s’hi reflecteixen les accions que ha arribat a fer Sant Vicent Ferrer, els miracles, etc. I el poeta es pregunta si ha de dir tot allò que la gent diu d’ell, és a dir, si ha de fer com els altres i exalçar-lo com a Sant que és.
La novena i desena estrofa reflecteixen la preparació del poeta per tal de fer la súplica “de quatre coses clares” (vers 27) al Sant, ja que li dirà les coses clares: “M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell” (vers 25). A continuació fa una declaració de principis on podem veure la necessitat d’Estellés de lluitar; ell no vol la pau, ja que se la vol guanyar, però vol la protecció de Sant Vicent Ferrer i força per tal de continuar lluitant contra els moments dificíls que està atravessant. En aquesta mateixa estrofa també podem veure com la professió de forner, que va estar vigent durant la seva joventut i que li venia d’herència, influeix en la seva poesia: apareix el pa i el forn (vers 34).
En les següents tres estrofes, el poeta ja utilitza un to més directe i violent. Això ho veiem perquè vol utilitzar les paraules com a armes, per atacar (versos 41,42 i 46), i també es dirigeix als “ídols imbecils de les paraules” (vers 45) que podrien ser els governants o l’Església, els quals tothom adorava. Per tant, el que està fent en aquestes estrofes també, és una altra declaració de principis, ja que vol dir tot allò que pensa sense embuts, fent servir les paraules com si fossin armes, que és la manera que té de lluitar i solidaritzar-se amb els que també lluiten. En acabar aquestes estrofes cita el següent vers: “Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança” perquè ell mateix demana que el Sant li dóni l’esperança que necessita per tal de poder continuar lluitant i tenint fortalesa.
Ja a les estrofes 17 i 18, el poeta fa referència a les èglogues, composicions que cultivava el seu referent Garcilaso de la Vega. En aquests versos, rebutja la poesia garcilasista, promoguda pels organismes culturals del franquisme, ja que ell pensa que pràcticament és trair qui lluita o qui passa son o fam; pensa que és un acte insolidari. Com podem veure, Vicent Andrés Estellés utilitza els seus referents com a models per tal de criticar o elogiar allò que l’interessa, és a dir, moltes vegades els utilitza per poder exposar algun aspecte de la societat de manera indirecta; la utilització d’una veu poètica per tal de poder escriure allò que pensava sense el risc de ser castigat per la repressió del moment, era un tret que Estellés utilitzava molt en la seva poesia.
Després de la utilització d’un dels seus referents, el poeta continua demanant la protecció del Sant: “Solament que em sostingues ben calent, ben humà”; i també continua tenint una esperança: “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”, és a dir, pensa que tot allò dolent sempre té alguna cosa bona.
Vicent Andrés Estellés se sent “un entre tants”, un més en la societat, no es creu superior pel fet de ser poeta. Té una imatge de tristor per Europa, que ha patit durant aquest temps i en les estrofes 21 i 22 torna a aparèixer el pa, que no deixa de ser un element del dia a dia.
Ja en les últimes estrofes, el poeta torna a mencionar les paraules com a funció d’armes, per dir allò que vol i pensa, per parlar clar a Sant Vicent Ferrer. Però quan està proposant d’agafar les paraules com a armes, en l’últim vers acaba dient “(O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)” formulant així una clara antítesi amb el vers anterior “És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent”. Aquesta antítesi ens pot donar la sensació de rendiment del poeta davant de tot un cop ha acabat ja el poema o d’ironia, referint-se a callar com fan tots els poetes que només exalcen les accions del sant.
Llavors, com hem pogut observar, el Sant només ha sigut un motiu que Estellés ha utilitzat a la manera de la devoció popular per poder parlar d’allò que l’interessa.
Si ens endinsem més en el poema, podem localitzar la utilització de dialectalismes valencians i de figures retòriques. L’ús de dialectalismes valencians és una característica destacable en la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que, mitjançant l’ús d’aquests reivindica, al mateix moment, els seus orígens i les seves arrels. Alguns exemples poden ser: “açò” (vers 2), “s’ou” s’escolta (vers 8), “torne” (vers 35), “sent” (vers 59), etc.
Pel que fa a les figures retòriques, podem observar algunes comparacions “Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu” (vers 3), “El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor” (vers 34), “que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls” (vers 46) ... L’abundància de comes en la segona i la quarta estrofa, serveix potser per emfatitzar el to o per alentir els versos. També podem observar una anàfora en els versos 62 i 63 amb “Europa em dol”; després apareixen algunes metàfores com “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa” (vers 58), amb la qual mostra que encara té esperança, o la del vers 68 “és l’hora violenta, per fi, de la saó” amb què diu que ja és l’hora d’utilitzar les paraules clares i violentes per atacar. Finalment apareix una pregunta retòrica que fa d’antítesi, abans citada, amb la qual finalitza el poema.
Per acabar el comentari, cal destacar la senzillesa amb la qual s’expressa Estellés i amb què fa que els lectors ens sentim més propers als seus poemes; la seva poesia és important i única per la utilització de la quotidianitat, un llenguatge col·loquial i moltes vegades dialectalismes valencians, a part dels temes que s’hi reflecteixen. Així doncs, Vicent Andrés Estellés serà un personatge molt important que amb la seva destacable poesia i totes les obres que escriurà al llarg de la seva vida, enriquirà el món de la literatura catalana.
Yaiza Donaire
1r de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada