Bloc de l'assignatura de Català de l'IES Miquel Crusafont i Pairó de Sabadell. I si algú s'hi apunta, millor!

dilluns, 18 de maig de 2009

Comentari - "Testament mural" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"Testament mural"


...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.


Vicent Andrés Estellés, nascut l’any 1924 a l’Horta (València), destaca per ser considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Tot i que va endinsar-se en el món de la literatura quan encara era molt jove, en els seus inicis va decantar-se pel teatre, però finalment, entre el 1935-36 va començar a escriure poesia. La característica principal de les seves obres és la quotidianitat relacionada amb el poble, l’intent de plasmar de forma lírica la realitat que envolta el poeta, per tal de poder universalitzar-la, i a més, reflectir el seu tret més característic: el to combatiu de les seves paraules: “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent” (Joan Fuster).
D’entre totes les seves composicions, una de les més importants és Ciutat a cau d’orella (1953), el primer dels quatre poemaris editats entre els anys seixanta i setanta, encara que sens dubte, el més rellevant és El llibre de meravelles (1971), gràcies al qual Vicent Andrés Estellés va esdevenir símbol del País Valencià. En ell, centrant-nos més concretament en el poema “Testament mural”, podem observar tot un seguit de trets significatius en l’obra.
Per començar cal destacar el títol del poema, “Testament mural”, en el qual hi podem veure reflectida la necessitat per part del poeta d’escriure per tal de deixar testimoniatge de les seves experiències, tret que està estretament lligat al fet d’haver-se dedicat al periodisme des de l’any 48 fins el 78 i que afecta fortament la seva literatura, fent- la adoptar, d’aquesta manera, una influència més característica de la crònica que de la poesia. Per una altra banda, el fet que Estellés utilitzi la paraula “Testament” en el títol ens indica la rellevància que té per al poeta la temàtica de la mort, aspecte que va marcar la seva vida des de la infantesa (amb la mort del seu avi i d’un oncle, i anys després, amb la mort de la seva filla), i que podem relacionar amb la Guerra Civil espanyola, moment històric que li va tocar viure al valència en primera persona quan tan sols tenia 12 anys.
Per una altra banda, cal donar importància a la citació que encapçala el poema: “...de la mellor que mai vestís camisa”. Aquesta correspon al clàssic valencià Jordi de Sant Jordi, i tracta l’amor de lluny; és un homenatge a l’estimada de la qual el poeta s’ha vist obligat a separar-se, motiu pel qual està trist i melangiós. Vicent Andrés Estellés escull aquest vers per tal de presentar el seu poema perquè aquest recull una gran concentració dels motius temàtics que s’expressen al llarg de la composició de Jordi de Sant Jordi. El poeta valencià no pren la poesia de Jordi de Sant Jordi com a referència, sinó que tan sols es basa en la temàtica que el poeta clàssic utilitza, i es limita a modificar-la segons els seus gustos i interessos literaris.
Pel que fa a la temàtica doncs, podríem relacionar el poema principalment amb el record de l’amor salvatge, el desig, l’erotisme i la sexualitat, temes representatius pel que fa a la poesia estellesiana. Així com en diversos dels poemes de l’autor els podem veure reflectits en les descripcions constant d’imatges sensorials relacionades amb la sensualitat, en aquest cas Estellés ens els presenta de diferent manera, ja que utilitza l’eina més característica d’un poeta per tal de reflectir les seves experiències: la paraula. Vicent Andrés Estellés pren una paret com a element més important i al voltant del qual gira tot el poema, ja que aquesta realitza la funció de testimoniatge, és a dir de “mural”:”arrapats en la bruta paret de l’escaleta,/amb una voluntat de viure, de perviure...”. A partir de les paraules escrites que trobem en aquesta paret se’ns mostra detalladament la realitat viscuda, el pas del temps, que se centra principalment en el record melangiós de trobades amoroses que estan, per tant, estretament relacionades amb la joventut:”notes ingènues de quadern escolar,/ nota sobre la marxa dels esdeveniments”. La paret de l’escaleta, espai d’allò més quotidià, ha estat l’únic testimoni de l’amor viscut pel jo poètic, per aquest motiu recull fins i tot allò més íntim, més instintiu: ”paraules que parlaven d’un record de carn viva,/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,/ i la pornografia delirant d’uns dibuixos; En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs,/ en aquella paret de friccions ardents”. A més a més, el poeta valencià utilitza repetides vegades el vers “el teu nom i el meu nom” per tal que els protagonistes de les vivències passin a formar part del “mural” de la seva vida, (ja que el nom d’un individu és la paraula que li dóna identitat) encara que no ho fa de forma específica per tal de poder universalitzar-los: “El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,/ en aquella paret plena de cors i rúbriques”. Tanmateix, aquesta exaltació de la joventut, també pot portar-nos a relacionar el poema amb el tema de la mort, com hem dit anteriorment, ja que el jo poètic fa referència al passat des del present, és a dir, recorda, fet que li fa veure cada cop més llunyana l’esplendor passada i més proper el final dels seus dies.
Quant al llenguatge, podem apreciar clarament un tret rellevant de Vicent Andrés Estellés: la utilització de dialectalismes, donat al fet de pertànyer al País Valencià: ”evoque; gaudi; torturen; degollen”. A més a més també cal destacar el predomini d’adjectivació al llarg de tot el poema, tret característic en l’obrà del poeta valencià, proporcionant-li d’aquesta manera una gran riquesa lèxica a la seva obra: “voluntats darreres; fosca escaleta; paraules tendres; paraules obscenes; pornografia delirant; bruta paret; friccions ardents; cal·ligrafia dura; sexe poderós; notacions ingènues; autògrafs autèntics i primaris”.
Vicent Andrés Estellés al llarg de tot el poema “Testament mural” utilitza un gran nombre de recursos estilístics, entre els quals, els que més destaquen són els següents:
En primer lloc, cal donar importància a diferents anàfores que realitza l’autor per tal de donar rellevància als elements principals i al voltant dels qual gira el poema, ja que són els utilitzats per Estellés per tal de deixar constància de la seva experiència: la paret i les paraules: ”en aquella paret plena de cors i rúbriques,/ en aquella paret de voluntats darreres; en aquella paret de la fosca escaleta”; “paraules que parlaven d’un amor invencible,/ paraules que parlaven d’un amor de carn viva/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals”.
Una altra forma retòrica destacada és l’antítesi, a través de la qual el poeta ens mostra a través de paraules completament contràries, que la paret ha estat testimoni tant de les escenes més tendres, com de les més salvatges i eròtiques: “entre paraules tendres i paraules obscenes”. També hi podem observar una comparació, que és utilitzada per tal de comparar la paret amb un llit, ja que aquesta ha recollit al llarg del temps les escenes amoroses dels dos amants, accions que normalment solen donar-se en un matalàs: “En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs”. Per últim, també podem trobar una repetició al final del poema per tal d’emfatitzar i donar força al sentit de la paraula amor, ja que és el que el jo poètic més enyora perquè per a ell ara tan sols forma part del record: “aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents”.
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 31 versos alexandrins amb cesura després de la sisena síl·laba que divideix cada vers en dos hemistiquis. La rima és lliure i es combina la rima femenina i la rima masculina.
Així doncs, podem observar com Vicent Andrés Estellés, tot i composar una poesia clarament íntima i quotidiana, aconsegueix gràcies a aquest mateix motiu, universalitzar la seva obra, i arribar a un col·lectiu molt més ampli, assolint d’aquesta manera el seu major èxit, a partir del qual va rebre la consideració de símbol del País Valencià.
Laura Paré
1r de batxillerat

diumenge, 17 de maig de 2009

Comentari - "El meu origen t'ho explicaria" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"El meu origen t'ho explicaria"


Ens trobem davant del poema titulat “El meu origen t’ho explicaria” dins d’Ora marítima, un llibre titulat com l’obra escrita per el poeta llatí Ruf Fest Aviè on parla sobre el mediterrani; aquesta obra és utilitzada com a font d’informació ja que fa una descripció de l’Occident Mediterrani; aquest llibre està inclós en el tercer volum de l’Obra Completa titolat Manual de conformitats. El fet que Estellés escollís el títol d’un obra llatina aporta més cultura a la seva obra, ja que el llatí és considerat llengua de cultura. El títol del poema parla sobre els orígens, un tema comú en la poesia d’Estellés; en quant a “t’ho explicaria” pot fer referència a la seva temàtica, que tracta sobre uns temes concrets per motius que han afectat a la seva vida, com ara la mort que va ser molt present durant la seva infantesa ja que va viure la guerra i la postguerra, a més van assassinar al seu avi per motius polítics i el seu oncle va morir per tuberculosi, quan va ser adult va viure la mort de la seva filla amb tan sols quatre mesos i la mort de la seva dona, Isabel.

El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.

Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.

Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.
Sandra Rozas
1r de batxillerat

Comentari - "Els amants" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"Els amants"


La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.



Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, titulat “Els amants” que forma part del Llibre de meravelles (1971). Va néixer el 1924 a Burjassot (València). Amb 12 anys l’atrapa la Guerra Civil Espanyola. És autodidacte; i va tenir com a referents escriptors com: Ovidi, Virgili, Ausiàs March, Ramon Llull, etc.
La poesia d’Estellés ha estat escrita d’una manera visceral, per una necessitat expressiva que el menava a intervenir en el món a través de la paraula amb la qual assajava una ordenació de la seva experiència. La seva és una veu “traumatitzada”, que parla apressadament, amb por de no poder dir-ho tot, sense gaire temps per a la reflexió. És per aquesta raó que ha estat un autor tan prolífic.
En aquest poema el que podem veure és un gran amor, però és un amor amb gran passió entre dos amants que s’amaven molt “...del mati a la nit.”. Es tracta de l’autor i d’una dona a la qual estimava molt. Eren els millors amants que hi havia hagut a València “No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres.”. Estellés descriu una visió molt sensual i alhora bastant quotidiana, com per exemple “...mentre vas estendre la roba.” Des d’aquest moment Estellés comença a recordar totes les coses: “Tot ho recorde..; Han passat anys, molts anys....”. Al llarg de tot el poema, l’autor ens dóna una visó de l’amor que no era respectada en aquella època, sinó que el seu amor era brusc i salvatge com podem veure en aquest vers, “El nostre amor és un amor brusc i salvatge”, ja ha passat molt de temps des d’aquella època i ara només s’ha quedat amb els records. Ja com he dit abans el seu amor no era com l’època ho respectava ni com el de Petrarca, el seu és un amor carnal, de desig. A l’autor a vegades li venia el desig d’un amor amable i educat però no ho aconseguia: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat...”. Aquesta contraposició d’amor ja la podem relacionar amb la citació que fa Estellés d’Ausiàs March “La carn vol carn. Ausiàs March va ser un poeta que va tractar de l’amor espiritual enfront l’amor carnal, és per aquesta raó que Estellés fa referència a Ausiàs March. Aquest poema és com una mena d’una lluita entre dos amors diferents, salvatge i espiritual.
La figura retòrica que apareix principalment és la hipèrbole, ja que en tot el poema l’autor fa una exageració de l’amor dels amants. Aquesta exageració és per veure en primer vers i també a l’últim“ No hi havia a València dos amants com nosaltres”. També podem trobar una antítesi “matí” i “nit”, “ara… i després”. A més apareix també sinonímia en “brusc” i “salvatge”. En el poema podem trobar també una exclamació retòrica a “Què voleu que hi faça!”, l’al·literació de “s” en el vers 4 “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”, asíndeton al vers “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny… el peçó d’una orella.” També podem trobar una personificació de l’amor que “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. I una altra figura que hi podem trobar és la vaguetat en “això i allò…”.
Alina Lisnevska
1r de batxillerat

Comentari - "res no m'agrada tant" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"res no m'agrada tant"

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.


Ens trobem davant de “res no m’agrada tant”, un dels poemes recollits dins del poemari Horacianes, de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), poeta valencià més destacat del segle XX i un dels més reconeguts en la seva llengua. La seva obra, es caracteritza, entre d’altres coses, pel seu gran nombre de producció literària, per la correlació imparable de la seva creació, fet que ens deixa veure, clarament, la influència de la seva altra passió, el periodisme, ja que es veia en la necessitat obsessiva d’escriure, gairebé en forma de crònica, per tal de deixar constància del món que l’envoltava i de les seves experiències com a portaveu d’un poble, és a dir, de representar el drama col·lectiu en forma de paraules, la dura realitat en la qual els va tocar viure.

Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.

Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.

La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.

Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.

Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.

Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.
Sílvia Paré
1r de batxillerat

Comentari - "Cançó de bressol"

COMENTARI DE TEXT
"Cançó de bressol"

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.


Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot (València) el 1924. La seva infància va ser dura perquè va haver de superar la mort del seu avi i del seu oncle; a part, quan tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola i va fer que deixés els estudis. Al 1942 va treballar al diari “Las Provincias”, després, al 1953, va fer el seu primer llibre Ciutat a cau d’orella, uns anys després va morir la seva filla als quatre mesos, fet que el va portar a escriure La nit i Primera soledad. Un dels llibres que més es coneix és el Llibre de meravelles, publicat al 1971, junt amb altres. Durant aquests anys guanyarà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi d’Óssa Menor i el Premi de les Lletres Valencianes, entre d’altres.
Ens trobem davant el llibre de La nit, en el poema “Cançó de bressol”, el qual va ser dedicat a la seva filla ja que va morir amb quatre mesos; aquest fet va marcar molt, tant la vida personal com la professional de l’autor, per aquest motiu trobem la mort com un dels temes principals al llarg de la seva obra.
Per començar, destaquem el títol del poema “Cançó de bressol”, a partir del qual podem observar que va dedicat a un infant, fet que ens deixa intuir que aquest serà suau, tendre i dolç.
A continuació també donem importància al primer vers, ja que per una banda, intensifica que la “mort” li pertany, perquè utilitza el pronom “jo”: “Jo tinc una Mort petita”. També per la personificació de la paraula ”Mort”, que deixa reflectida a través de la majúscula que era una mort molt important per a ell, ja que es tractava de la de la seva filla. Aquest vers es repeteix en diferents parts del poema, tret que podem relacionar al fet que sigui una cançó, ja que l’utilitza com a tornada. Aquest fet ho podem veure en els últims quatre versos, perquè són d’una cançó de bressol valenciana: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”, aquests llocs els podem relacionar amb la quotidianitat i amb la seva infantesa. Per una altra banda l’adjectiu “petita” ens acaba d’aclarir que el poema va dirigit a la nena. Aquest fet ens el mostra en altres versos: “que trau els peus dels bolquers”.
El tema del record i de la nostàlgia també són destacables en el poema, ja que es tracta de la seva filla i encara que estigui morta ell no l’ha oblidat i perdura en la seva memòria, com podem veure en diferents versos: “amb mi va i amb mi se’n ve; com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.” El que també podem destacar és que, tot i que la nena hagi mort, Estellés, en tot el poema, hi fa referència en present: “ tinc; nodresc; em nodreix; trau els peus...”
Pel que fa al llenguatge destaca la utilització de dialectelismes, com per exemple: “Només tinc la meua Mort i no necessite res”, la repetició del possessiu “meua”, és per donar èmfasi al fet que, qui ha mort és la seva filla: “meua i ben meua només; Molt més meua que la vida: És la meua ama...”
Pel que fa a la mètrica, el poema està compost per 16 versos de set síl·labes cadascun, és a dir, són heptasíl·labs, amb rima lliure. També trobem diferents figueres retòriques com per exemple comparacions i anadiplosis: “Com jo la nodresc a ella,/ ella em nodreix igualment”, Estellés utilitza aquestes figueres per tal d’emfatitzar que li pertany com hem dit anteriorment, també utilitza la polisíndeton per tal d’accelerar el poema: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”
En conclusió, diem que Éstellés és un dels poetes més coneguts en el segle XX. En aquest poema reflecteix la necessitat d’escriure per poder deixar constància de les seves vivències, fet que es relaciona amb el seu primer ofici de periodista que fa que la seva literatura s’apropi a les cròniques.

Alba Lucena
1r de batxillerat

Comentari - "He aixecat, mentre escrivia, el cap" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"He aixecat, mentre escrivia, el cap"


He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.



Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, (Burjassot, 1924- València, 1993). Era periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seva llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March, que era un poeta medieval del segle d’Or.
Aquest poema és el 24 de l’Antologia poètica, “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, que es troba dins el llibre Sonata d’Isabel (1990), dins Sonata d’Isabel, Obra Completa del volum 10, on aquesta obra és dedicada a la seva dona durant la seva etapa de vellesa.
El motiu pel qual el poeta escriu aquest poema és perquè mentre estava escrivint, va aixecar el cap i es va fixar en una vella fotografia de la seva joventut en què apareixen la seva dona i ell.
Al títol diu: “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, el poeta destaca el seu vessant poètic “escrivia”.
Per començar en el primer vers és igual que el títol i en el segon vers diu “ i ulls cansats de la cal·ligrafia”; aquí l’autor vol dir que era molt treballador i que potser es dedicava molt temps a escriure. Al tercer vers diu “he vist enllà, damunt d’una tauleta..”, un símbol de quotidianitat que utilitza Estellés per donar-li al poema un to d’originalitat i de realitat, que també fa servir en altres poemes.
Més avall, entre els versos 6 i 8, compara l’autor el fet d’estimar amb un ocell de ritme popular també referint-se a una cançó, també el compara amb un gresol i una fotografia que, com podem veure, el poeta focalitza. En el vers “ de fa mil anys o de fa quatre dies”, hi ha una dicotomia i una antítesi ja que parla sobre el fet que una fotografia potser fa molt que l’ha fet, però la recordes com si hagués passat fa molt de temps o només quatre dies.
Al vers “tu i jo, Isabel, feliços d’amor”, fa un referent a la persona a qui va dedicat el poema, una persona real que és la seva dona Isabel. Al vers següent parla de les Sitges, ho posa en majúscula per donar-li un to d’importància i per fer saber els seus orígens.
Diu més avall que recorda la seva dona quan veu sovint la fotografia, la recorda amb un cos esvelt i amb una mirada trista, i a continuació la compara amb un cànter de Nàquera, que és un càntir propi del seu poble.
Esmenta la nit, símbol de foscor i de fer les coses d’amagat.
Uns versos després diu “amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire / aquell instant de l’any 48”, aquí podem veure que l’autor del poema primer de tot utilitza el seu dialectalisme valencià, però no només en aquests versos sinó al llarg de tot el poema podem presenciar aquest dialectalisme o en molts dels seus poemes, després hi ha un encavalcament i per acabar de parlar d’aquestos versos Estellés recorda l’any 48 com l’any que es va fotografiar amb la seva dona Isabel.
El vers “Tu vares fer que cregués altre cop” vol donar un to d’esperança.
En els versos 20 i 21 es troba una enumeració on l’autor ha volgut acumular alguns substantius per descriure una sèrie de coses que ella aportava com ara la seva companyia, el seu silenci o el seu ajut.
Més endavant al vers 25 diu “Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills” , els fills com a símbol de descendència gràcies a la fotografia, és a dir, d’estar amb la seva dona i per continuar diu que hi ha silenci a la casa, referint-se al fet que falta ella, que els seus fills estan dormint i que és de nit.
Un altre fet que destaca és que hi ha un joc de paraules entre amant i amats per sempre, és a dir, que s’estimaven molt.
Al vers següent hi ha una metàfora referint-se al poema amb un to fràgil quan diu síl·labes de vidre, “un ram convuls de síl·labes de vidre” .
Més tard, al vers 32, diu “Creix el mural de calç i de coets”, fa una metàfora que defineix l’amor d’Isabel i també es dóna la idea de festiu i d’amor.
Als versos 35 i 36, on diu “ Secret amor, estendard lluminós,/ barres de sang sobre un blanc intocable”, fa una altra metàfora referint-se a l’amor d’Isabel.
A continuació surten els topònims d’Alacant i Castelló perquè es vegi més proper a la realitat el poema.
Per acabar al poema surt un fragment que Estellés també l’introdueix en el poema “Jo no escric Églogues”. En aquest fragment hi ha molta sensualitat, amor i molt romanticisme, encara que també parla d’amants com en el poema “Els amants”.
Més endavant, el poeta esmenta la paraula “gesmils”, que és un dialectalisme valencià que provoca un to d’erotisme i sensualitat. També el nom de la destinatària del poema l’assimila amb un gesmil que el poeta el posarà en un pitxer amb aigua, i això es tracta d’una metàfora.
Al final del poema diu “posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí”. Amb la paraula “camí” es refereix a la seva feina i la seva vida.
Aquest poema va ser escrit quan Estellés tenia 66 anys, just abans 3 anys de morir.
Per acabar, tenint en compte la mètrica, podríem dir que és un poema decasíl·lab, d’art major amb rima lliure, No es divideix en estrofes , sinó que és un conjunt de versos, amb un total de 49.
En conclusió, en aquest poema el que vol dir Estellés és que mirant una foto li vénen molts records de la seva a dona a qui estimava molt i passant per totes les coses viscudes amb ella.

Cristina Egea
1r de batxillerat

Comentari - "aquest any miserable" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"aquest any miserable"


aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.


Vicent Andrés Estellés (1924-1993), autor de nombroses obres poètiques, va néixer a Burjassot, motiu pel qual la seva poesia se centra tant en exalçar la seva ciutat, la seva llengua i la lluita per aconseguir que sigui forta, tot això sense deixar de banda la seva part més significativa, la quotidianitat i la humilitat.
Ens situem al poema “aquest any miserable”, que es troba dins el llibre “Horacianes” publicat al 1974. Aquest serà un poema de lluita i vindicació, és a dir, un poema on els sentiments i les sensacions de l’autor es veuran expressats directament, com normalment veiem en la poesia estellesiana, tant si és un tema important com banal; i els fets es veuen exposats en forma, podríem dir, de “crònica periodística”; és a dir, en narrar els fets que succeeixen amb gran precisió com si fos una crònica, fet que podem relacionar amb el seu vessant més professional, com és el periodisme, ja que tant el literari com el periodístic sempre van units, si més no, de manera regular. El títol ja ens indica aquesta temàtica de lluita i repressió: “aquest any miserable” ja ens situa en un lloc i en un temps, a més de proporcionar-nos bona part del significat del poema com gairebé ho fan tots els poemes d’Estellés.
Aquesta composició, de forta càrrega històrica, ens explica amb to humil els fets que es desenvolupen als anys seixanta, centrant-se a València, ciutat i llengua que el poeta reivindica mitjançant l’escriptura, que és on ell té el poder.
En els dos primers versos l’autor ens situa a una època exacte, 1963, tret característic en Estellés i la seva poesia com és donar realitat al recorregut que ens fa per la seva vida, l’any ens és especificat amb el “d. de c.”. Durant aquest any València pateix diversos canvis, que no només afecten al poeta sinó que també la seva ciutat i la seva llengua. Un dels grans i importants esdeveniments és l’inici de la denominada “Batalla de València” que va provocar la fractura política i social al País Valencià, causant així un gran conflicte entre dretes i esquerres (on el poeta es trobava). D’aquesta manera s’explica el record “amargament” viscut al 1963, ja que va ser una època obscura per allò pel qual l’autor lluitava, el nacionalisme valencià. Les citacions també són característiques dins la poesia estellesiana, aquest és un poema on es cita molts dels autors valencians importants i que lluitaven pels mateixos ideals que Estellés. Vicent Ventura, al qual dedica un vers (“vicent ventura, desterrat a munic o parís”), va ser un periodista valencià que va participar en el “Contubierno de Munich” on lluitaven contra el franquisme, és a dir, contra la dreta antivalencianista, motiu pel qual va ser desterrat a París. També apareix citat Sanchis Guarner, un dels filòlegs més importants dins la llengua valenciana, que en allistar-se a l’exèrcit republicà i lluitar contra la dreta antivalencianista i anticatalanista, va ser atacat per aquests i desterrat a Mallorca. A més de citar-se a ell mateix com aquell que l’única cosa que pot fer és escriure per mostrar el seu descontent sent així arraconat, cita en major importància a Joan Fuster. Diem en major importància, ja que és com el protagonista central del poema, al qual són dedicats tres versos. Un any abans Fuster havia publicat un llibre que va anar acompanyat de polèmica, Nosaltres els valencians, on exposava les seves idees nacionalistes i, per tant, d’esquerres. El llibre va ser cremat públicament, succés que apareix escrit al poema (“la gent, obscena, crida i crema un llibre”), on ens descriu la conducta de la gent que actua a favor del franquisme i la censura, és a dir, en contra de la llibertat de pensament i d’expressió. Estellés explica, als versos dedicats a Fuster (“diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi”), la repressió i la censura viscuda durant aquesta etapa dictatorial, on si volies escriure els teus sentiments ho havies de fer de forma clandestina. Però tot i descriure una ciutat repressiva i, de vegades, clandestina, Estellés mai pot deixar de banda la realitat relatada de forma directa i la quotidianitat, tractada bastament en totes les seves composicions per mitjà d’elements del dia a dia (”carrers de valència” tan citats en altres poemes, “deien pel veïnat”...) i topònims reals, que ell coneix com “munic o parís”, “burjassot”, ciutat de la qual ell és i, per tant, fa referència als seus orígens, o “suec”.
L’estructura d’aquest poema, com en gairebé tots el poemes introduïts en “Horacianes” la mètrica trenca amb els esquemes convencionals, per transformar-se en un poema d’una sola estrofa d’onze versos anisosíl·labs i rima lliure.
Pel que fa a recursos formals, el poeta té un nivell poètic estructurat, però no el to emotiu al qual estem acostumats, a nivell lèxic-semàntic apareix una rica adjectivació, sobretot de to desanimat i trist, com “aquest any miserable” (v.1), “serà molt recordat i molt amargament” (v.3)... Però no és un poema on veiem aquest joc de figures estilístiques que moltes vegades utilitza per decorar, emfatitzar, accelerar... sinó que notem que la seva absència és deguda a la forma directa en la qual vol transmetre els fets succeïts durant “aquest any miserable” i, per això, no necessita els recargolaments i les paraules enrevessades.
En la vessant lingüística trobem absència de majúscules que atorga al poema un to humil, ja que Estellés vol donar prioritat a allò de què s’està parlant que és la part important del missatge que està enviant, i si ho posés amb majúscules la composició perdria tota la seva càrrega transgressora. Fins i tot la utilització, no vista anteriorment, de nombres romans, una vessant que dota de cultura al posseïdor i l’uneix amb els antics autors llatins, ell els posa en minúscula per tal de treure importància al to culte i donar un sentit humil i més proper a les persones, en especial els lectors. A més a més, el poeta exalça allò quotidià i vol acabar amb els valors establerts pels usos topogràfics i les normes. Però, pel que fa a la part dialectal, molt utilitzada per aquest autor, aquest és un poema que està absent de dialectalisme.
En conclusió, és un poema que parla d’una època dolorosa, de canvis i fets importants dins la societat valenciana i per al propi autor. Tot i causar gran amargor al poeta, ell no ens mostra el to emotiu la qual estem acostumats, sinó que ens parla d’un sentiment i una sensació, com anteriorment hem dit, en forma de crònica.

Patricia Moreno
1r de batxillerat

Comentari - "A Sant Vicenç Ferrer" (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"A Sant Vicenç Ferrer"

Epístola amb segell d’urgència

A BOQUETA NIT
Escric sota una lluna amarga com la fel.
(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...)
Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

Em pesen les sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar.
Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.

M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar.
S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau, fa deu dies, al llit.
No tenim ganes ja de parlar, de dir res.
Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.

Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei.
T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta.
Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.

Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací,
com un taló ben coent, ben amarg.
L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.

¿He de dir que tu ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de «nostra parla»
i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

i el teu verb, i la teua voluntat unitària
als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles,
i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?

M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.

Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!
És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)




Ens situem davant d’una composició de Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut el 4 de setembre de 1924, que a l’edat de dotze anys va viure l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Podem trobar moltes obres escrites per ell, però sobretot destacaríem “Llibre de Meravelles”, publicat al 1971 sota la dictadura de Franco. En moltes de les seves obres fa referència a aquesta època tan obscura, de repressió, i en d’altres es refereix a temes relacionats amb fets autobiogràfics que van marcar la seva vida.

El poema “A Sant Vicent Ferrer” s’inclou a “La nit” (1956), dins Recomane tenebres, en la seva Obra Completa 1. “La nit” és una obra on Estellés reflecteix la mort de la seva filla de quatre mesos i on descriu aquesta època amb tots els sentiments d’amargor que l’acompanyen.
Començant pel títol del poema, podem deduir que el poeta el dedica a Sant Vicent Ferrer, el patró de València, o que li fa una petició. Sant Vicent Ferrer va tenir una participació directa en la Cisma d’Occident i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a candidat de la corona catalanoaragonesa, en el Compromís de Casp; se’l coneix per les seves prèdiques.
Després del títol veiem una cita entre parèntesi “(Epístola amb segell d’urgència)” on es veu la desesperació del poeta, la urgència que necessita, és a dir, possiblement aquesta carta és la petició que fa a Sant Vicent Ferrer i que necessita fer-la arribar urgentment.
Sota aquesta cita, també en podem veure una altra que diu “A boqueta nit”, que es refereix a l’entrada de la nit quan, possiblement, el poeta escrigué aquest poema.
Ja començant per l’estructura del poema, observem que és una composició formada per 24 estrofes compostes per tres versos cadascuna. Aquests versos són alexandrins sense cesura, i s’anomenen tercets.
En el primer tercet ens situa en el moment en què escriu: “sota una lluna amarga com la fel” (vers 1), és a dir, escriu amb amargor i tristor, ja que veu la lluna d’aquesta manera. A continuació intensifica la seva tristesa amb “No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar” (vers 5); escriure és la seva professió, el que més li agrada fer, i si diu que no té ganes d’escriure és un fet preocupant ja que pot estar passant una molt mala època.
En la tercera i quarta estrofa apareix la quotidianitat que reflecteix Estellés en molts dels seus poemes per tal de fer-los més propers. Aquesta representació d’elements la podem veure en “mentre es calfa el sopar” (vers 7) o “Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills” (vers 12). En aquestes dues estrofes apareixen dos fets autobiogràfics que són la mort de la seva filla, ja que l’infant que “plora i plora en el pis del costat” (vers 9) fa que la recordi, i la malaltia de la seva dona que ja portava deu dies al llit. Ell està trist i per la finestra escolta l’escàndol dels grills, símbol del pas del temps o bé també es poden considerar un símbol antireligiós, per tal d’aportar un to irònic al poema ja que Sant Vicent Ferrer era un patró lligat amb la religió.
En la cinquena estrofa utilitza la ironia per dir que ja no conserva l’esperança excepte en el Sant, al qual molts poetes de l’època solien escriure-li un poema; ell, com a poeta que és, se sent gairebé obligat a escriure-li’n un però no ho farà de la manera que tots ho fan, és a dir, no l’adorarà pels seus actes sinó que farà una composició a la seva manera. Més tard tornen a aparèixer les paraules “amarg” i “coent” (vers 17) que reflecteixen de nou la tristesa i desesperació del poeta.
Les dues estrofes següents adquireixen un to irònic i en elles s’hi reflecteixen les accions que ha arribat a fer Sant Vicent Ferrer, els miracles, etc. I el poeta es pregunta si ha de dir tot allò que la gent diu d’ell, és a dir, si ha de fer com els altres i exalçar-lo com a Sant que és.
La novena i desena estrofa reflecteixen la preparació del poeta per tal de fer la súplica “de quatre coses clares” (vers 27) al Sant, ja que li dirà les coses clares: “M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell” (vers 25). A continuació fa una declaració de principis on podem veure la necessitat d’Estellés de lluitar; ell no vol la pau, ja que se la vol guanyar, però vol la protecció de Sant Vicent Ferrer i força per tal de continuar lluitant contra els moments dificíls que està atravessant. En aquesta mateixa estrofa també podem veure com la professió de forner, que va estar vigent durant la seva joventut i que li venia d’herència, influeix en la seva poesia: apareix el pa i el forn (vers 34).
En les següents tres estrofes, el poeta ja utilitza un to més directe i violent. Això ho veiem perquè vol utilitzar les paraules com a armes, per atacar (versos 41,42 i 46), i també es dirigeix als “ídols imbecils de les paraules” (vers 45) que podrien ser els governants o l’Església, els quals tothom adorava. Per tant, el que està fent en aquestes estrofes també, és una altra declaració de principis, ja que vol dir tot allò que pensa sense embuts, fent servir les paraules com si fossin armes, que és la manera que té de lluitar i solidaritzar-se amb els que també lluiten. En acabar aquestes estrofes cita el següent vers: “Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança” perquè ell mateix demana que el Sant li dóni l’esperança que necessita per tal de poder continuar lluitant i tenint fortalesa.
Ja a les estrofes 17 i 18, el poeta fa referència a les èglogues, composicions que cultivava el seu referent Garcilaso de la Vega. En aquests versos, rebutja la poesia garcilasista, promoguda pels organismes culturals del franquisme, ja que ell pensa que pràcticament és trair qui lluita o qui passa son o fam; pensa que és un acte insolidari. Com podem veure, Vicent Andrés Estellés utilitza els seus referents com a models per tal de criticar o elogiar allò que l’interessa, és a dir, moltes vegades els utilitza per poder exposar algun aspecte de la societat de manera indirecta; la utilització d’una veu poètica per tal de poder escriure allò que pensava sense el risc de ser castigat per la repressió del moment, era un tret que Estellés utilitzava molt en la seva poesia.
Després de la utilització d’un dels seus referents, el poeta continua demanant la protecció del Sant: “Solament que em sostingues ben calent, ben humà”; i també continua tenint una esperança: “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”, és a dir, pensa que tot allò dolent sempre té alguna cosa bona.
Vicent Andrés Estellés se sent “un entre tants”, un més en la societat, no es creu superior pel fet de ser poeta. Té una imatge de tristor per Europa, que ha patit durant aquest temps i en les estrofes 21 i 22 torna a aparèixer el pa, que no deixa de ser un element del dia a dia.
Ja en les últimes estrofes, el poeta torna a mencionar les paraules com a funció d’armes, per dir allò que vol i pensa, per parlar clar a Sant Vicent Ferrer. Però quan està proposant d’agafar les paraules com a armes, en l’últim vers acaba dient “(O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)” formulant així una clara antítesi amb el vers anterior “És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent”. Aquesta antítesi ens pot donar la sensació de rendiment del poeta davant de tot un cop ha acabat ja el poema o d’ironia, referint-se a callar com fan tots els poetes que només exalcen les accions del sant.
Llavors, com hem pogut observar, el Sant només ha sigut un motiu que Estellés ha utilitzat a la manera de la devoció popular per poder parlar d’allò que l’interessa.

Si ens endinsem més en el poema, podem localitzar la utilització de dialectalismes valencians i de figures retòriques. L’ús de dialectalismes valencians és una característica destacable en la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que, mitjançant l’ús d’aquests reivindica, al mateix moment, els seus orígens i les seves arrels. Alguns exemples poden ser: “açò” (vers 2), “s’ou” s’escolta (vers 8), “torne” (vers 35), “sent” (vers 59), etc.
Pel que fa a les figures retòriques, podem observar algunes comparacions “Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu” (vers 3), “El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor” (vers 34), “que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls” (vers 46) ... L’abundància de comes en la segona i la quarta estrofa, serveix potser per emfatitzar el to o per alentir els versos. També podem observar una anàfora en els versos 62 i 63 amb “Europa em dol”; després apareixen algunes metàfores com “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa” (vers 58), amb la qual mostra que encara té esperança, o la del vers 68 “és l’hora violenta, per fi, de la saó” amb què diu que ja és l’hora d’utilitzar les paraules clares i violentes per atacar. Finalment apareix una pregunta retòrica que fa d’antítesi, abans citada, amb la qual finalitza el poema.

Per acabar el comentari, cal destacar la senzillesa amb la qual s’expressa Estellés i amb què fa que els lectors ens sentim més propers als seus poemes; la seva poesia és important i única per la utilització de la quotidianitat, un llenguatge col·loquial i moltes vegades dialectalismes valencians, a part dels temes que s’hi reflecteixen. Així doncs, Vicent Andrés Estellés serà un personatge molt important que amb la seva destacable poesia i totes les obres que escriurà al llarg de la seva vida, enriquirà el món de la literatura catalana.
Yaiza Donaire
1r de batxillerat

dissabte, 16 de maig de 2009

Comentari - “pare” (V. A. Estellés)

COMENTARI DE TEXT
"pare"


pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet imponentment.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.


Ens trobem davant del poema “pare”, que es troba dins el llibre Horacianes escrit l’any 1974, un dels llibres de més èxit de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més prolífics de la literatura catalana que ho combina amb el periodisme. Neix a Burjassot l’any 1924 i mor al 1993. Amb dotze anys viu la Guerra Civil Espanyola, una època que per al poeta va ser una de les etapes més felices de la seva vida, tot i que la postguerra va ser totalment al revés; repressió, censura, imposició del castellà i per tant intent de destrucció del català. Fou cap de redacció de “Las Provincias”, diari conservador que prové d’institucions franquistes, tot i que ell escrivia crítica literària, assajos, critiques de cinema... ho feia per guanyar-se la vida i no estava pas d’acord, ja que a més, havia d’escriure en castellà.
Horacianes és una mena d’homenatge a la persona el qual seria el seu referent a un munt de poemes. En ells podem veure com Estellés utilitza el seu nom per a dir segons que coses, ja que en aquella època estàvem en plena repressió i censura, si el poeta als seus versos deia coses que per la societat d’aleshores no era correcte, podria ser exiliat o directament matat. Tot i així hem d’aclarir que Estellés no utilitzava el seu nom per a criticar durament la societat ni la política del moment, sinó petits matisos que amb la ajuda d’Horaci podien tenir un sentit més “suau” a allò que deia, a més a més, el seu nom dóna un punt més poètic a les seves obres literàries.
Començarem a analitzar el títol del poema, “pare”, com podem veure el títol està escrit en minúscula, és un tret molt característic de la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que ell ens diu que és un més de la societat i és una persona humil, per tant als seus poemes apareixeran versos en minúscula per donar un to humil, senzill i emotiu que per al poeta signifiquen les coses insignificants, tot i que són les coses que més hem de valorar. Pel títol podem saber que el poema va dedicar al seu pare, el qual té una relació molt estreta i amb molta estima.
Al primer vers, veiem que continua amb la minúscula i com es dirigeix directament al seu pare, “no sabies llegir ni escriure. / no sabies de lletra.” el seu pare no havia anat a l’escola, per tant no en sabia d’això, podriem dir que el seu pare era analfabet tot i que als versos següents veiem com el poeta se sent malament quant es descriu amb aquest adjectiu a una persona com el seu pare, “analfabet, es diu això d’una manera expeditiva”. Al poeta li molesta que la gent digui la paraula analfabet, ja que és per a ell, un qualificatiu humiliant que causa dolor i que és despectiu.
Continuadament trobem potser el que serà la part més representativa de tot el poema, relacionada amb la temàtica de tots els poemes que es troben dins del llibre Horacianes, “intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venussa, / més endavant de roma, / i fins i tot em vas permetre anar a grècia.”, les paraules claus d’aquests versos són: venussa, roma i grècia, ja que el poeta es refereix a: Burjassot, València i Madrid que van ser els llocs on el seu pare va esforçar-se per què ell pogués estudiar. Van ser llocs que anomena Horaci als seus poemes i ara, Estellés els representa per anomenar els llocs més importants per a ell al llarg de la seva vida.
Estellés ens explica als versos següents que el seu pare estava sempre molt atent a tot allò que ell escrivia des de ben jovenet, es mostra interessat i això per ell era i serà per sempre molt important, explica que no sap si els llegia o si simplement els mirava i els intentava entendre, però no podia i el demanava que se’ls llegís així sí que els entendria.
Els versos que segueixen, trobem un altre tema molt freqüent en la poesia d’Estellés, el pas del temps i el canvi de la societat d’un temps endarrere, amb això es dirigeix al seu pare dient-li: “el meu llatí ja no era el teu llatí”.
El poeta sent com el seu pare està al darrere seu, a les seves espatlles mirant com escriu aquest poema, potser perquè el necessita i ara no hi és. En tot el poema veiem com en realitat tot es un record del passat (tema també, molt usual als poemes d’Estellés).
Per acabar amb l’anàlisi del tema d’aquest poema, hem de citar una altra relació amb Horaci ja que apareix el nom de venus.
Pel que fa a l’estructura del poema, trobem que són 31 versos amb una forma irregular, rima lliure i amb recursos lingüístics com: paral·lelisme o també podríem dir anàfora als versos 2 i 3 “no sabies llegir ni escriure. / no sabies de lletra.”, en aquest poema no trobem ni metàfores ni comparacions, la qual cosa és estrany en la poesia d’Estellés ja que sempre surten en quasi tots els poemes. En canvi, si veiem dialectismes com: escolte, recorde, açò, espatles, necessite, aquests mots donen una autenticitat a la manera com es parlava al seu poble, i fa arribar als lectors a sentir més a prop el que ens vol expressar el poema i també ho fa més real.
En conclusió, aquest poema va dirigit al seu pare, que va ser molt important per a ell a la seva vida i és tot un seguit de records que ens els mostra de manera emotiva i molt humil.
Desireé Seguí
1r de batxillerat

divendres, 15 de maig de 2009

Comentari - “Assumiràs la veu d’un poble”

COMENTARI DE TEXT
“Assumiràs la veu d’un poble”
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllaren
la llarga nit del teu poble.

Vicent Andrés Estellés, (Burjassot,1924-València,1993) periodista, escriptor i potser el més important poeta valencià del S-XX. El poema que en tractarem és “Assumirás la veu d’un poble” que forma part del Llibre de meravelles publicat al 1971. En aquest llibre es reflecteix una visió real entre crua i meravellosa de l’època en la qual ell viu, situada en temps de guerra, postguerra i en plena dictadura.
En aquest poema l’autor intenta expressar l’inici d’una etapa d’èxit dintre de la societat valencià.
Començarem analitzant el títol “Assumiràs la veu d’un poble”. Amb el terme “Assumiràs” l’autor valencià vol expressar una obligació en segona persona. Així, l’autor ens explica el recorregut per la València que ell coneix, perquè vol arribar a ser poble, fent referència a les coses petites de cada dia, és a dir la quotidianitat
Analitzarem el poema per estrofes; en la primera, l’autor ens diu que el jo poètic és ell mateix, però tot i així, expressa que es dirigeix cap alguna persona. Fa referència al seu poble (Burjassot, València) i ens diu que ha de lluitar pel poble, a més de patir tots els problemes que això suposa. En la segona, el poeta vol expressar que ho passarà malament pel seu poble. A més de la repressió a l’hora d’escriure a la qual està sotmès, a causa de la dictadura viscuda en aquella època. També expressa el sentiment de col·lectivitat, de ser el referent del seu poble, perquè només ell estarà despert per vigilar-los. En el següent fragment, el poeta és el vigilant del poble pel qual ha de vetllar. L’autor fa referència a les persones que estaven vivint la guerra en aquell moment i no podien expressar el seus sentiments i opinions de manera lliure perquè, si no, possiblement s’arriscaven a morir. En la quarta estrofa, Estellés ens diu que no es podran expressar com ells haurien desitjat i hauran d’assumir la pena del poble, ja que el poble valencià va ser vençut a causa de la guerra. La cinquena estrofa reflecteix el final de la guerra perquè s’expressa a un poble caminant entre la pols, v.23 “seràs un poble, caminant”. A més, els dos últims versos d’aquesta estrofa intenten donar ànims a la població per poder continuar endavant. Tot i que encara es troben en plena postguerra, v.25, 26 “vida amunt i nacions amunt, /una enaltida condició.”
A la 6a estrofa, el poeta diu que no es privarà de dir el que sent. Ell expressarà el que vol en el moment oportú i la dirà amb passió i honestedat. Dirà el que vulgui sense pensar en les conseqüències posteriors, però el poeta ho farà pel bé del poble.
Finalment, a la última estrofa, el poeta diu que va intentar dir el que pensava encara que s’arriscava a ser delatat, assassinat o possiblement es rigueren d’ell. Però el poeta prefereix tenir la consciència tranquil·la a l’haver dit el què sent i tenir dignitat abans de no intentar-ho.
Pel que fa al llenguatge es tracta d’un llenguatge senzill, ja que és un poema dedicat especialment al seu poble. Per tant, es tracta d’un llenguatge directe, simple i humil però sobretot entenedor per a la gent.
En aquest poema trobem diverses figures retòriques com per exemple una polisíndeton, anàfora i enumeració entre els 5 primers versos. A més d’una metonímia al v.21 “Deixaràs de comptar les síl·labes”, una sinestèsia al v.42 “Després del teu silenci estricte”, i finalment una metàfora al últim vers.
De l’estructura formal del poema es sustenta en el paral·lelisme, és a dir, en el predomini de les formes verbals en un futur imperfet. Està compost per 43 versos octosíl·labs agrupats en una sola estrofa per fer referència a la unió. Amb rima lliure.
Tot i que aquesta estrofa es pot dividir en diferents parts per analitzar millor el poema.
En conclusió, el poeta en aquest poema és compromet a assumir la veu del seu poble. El sentit de la paraula “poble”, és un sentit polític ja que el poble és la nació a la qual pertany el poeta.
Maribel Hidalgo
1r de batxillerat