"He aixecat, mentre escrivia, el cap"
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, (Burjassot, 1924- València, 1993). Era periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seva llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March, que era un poeta medieval del segle d’Or.
Aquest poema és el 24 de l’Antologia poètica, “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, que es troba dins el llibre Sonata d’Isabel (1990), dins Sonata d’Isabel, Obra Completa del volum 10, on aquesta obra és dedicada a la seva dona durant la seva etapa de vellesa.
El motiu pel qual el poeta escriu aquest poema és perquè mentre estava escrivint, va aixecar el cap i es va fixar en una vella fotografia de la seva joventut en què apareixen la seva dona i ell.
Al títol diu: “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, el poeta destaca el seu vessant poètic “escrivia”.
Per començar en el primer vers és igual que el títol i en el segon vers diu “ i ulls cansats de la cal·ligrafia”; aquí l’autor vol dir que era molt treballador i que potser es dedicava molt temps a escriure. Al tercer vers diu “he vist enllà, damunt d’una tauleta..”, un símbol de quotidianitat que utilitza Estellés per donar-li al poema un to d’originalitat i de realitat, que també fa servir en altres poemes.
Més avall, entre els versos 6 i 8, compara l’autor el fet d’estimar amb un ocell de ritme popular també referint-se a una cançó, també el compara amb un gresol i una fotografia que, com podem veure, el poeta focalitza. En el vers “ de fa mil anys o de fa quatre dies”, hi ha una dicotomia i una antítesi ja que parla sobre el fet que una fotografia potser fa molt que l’ha fet, però la recordes com si hagués passat fa molt de temps o només quatre dies.
Al vers “tu i jo, Isabel, feliços d’amor”, fa un referent a la persona a qui va dedicat el poema, una persona real que és la seva dona Isabel. Al vers següent parla de les Sitges, ho posa en majúscula per donar-li un to d’importància i per fer saber els seus orígens.
Diu més avall que recorda la seva dona quan veu sovint la fotografia, la recorda amb un cos esvelt i amb una mirada trista, i a continuació la compara amb un cànter de Nàquera, que és un càntir propi del seu poble.
Esmenta la nit, símbol de foscor i de fer les coses d’amagat.
Uns versos després diu “amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire / aquell instant de l’any 48”, aquí podem veure que l’autor del poema primer de tot utilitza el seu dialectalisme valencià, però no només en aquests versos sinó al llarg de tot el poema podem presenciar aquest dialectalisme o en molts dels seus poemes, després hi ha un encavalcament i per acabar de parlar d’aquestos versos Estellés recorda l’any 48 com l’any que es va fotografiar amb la seva dona Isabel.
El vers “Tu vares fer que cregués altre cop” vol donar un to d’esperança.
En els versos 20 i 21 es troba una enumeració on l’autor ha volgut acumular alguns substantius per descriure una sèrie de coses que ella aportava com ara la seva companyia, el seu silenci o el seu ajut.
Més endavant al vers 25 diu “Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills” , els fills com a símbol de descendència gràcies a la fotografia, és a dir, d’estar amb la seva dona i per continuar diu que hi ha silenci a la casa, referint-se al fet que falta ella, que els seus fills estan dormint i que és de nit.
Un altre fet que destaca és que hi ha un joc de paraules entre amant i amats per sempre, és a dir, que s’estimaven molt.
Al vers següent hi ha una metàfora referint-se al poema amb un to fràgil quan diu síl·labes de vidre, “un ram convuls de síl·labes de vidre” .
Més tard, al vers 32, diu “Creix el mural de calç i de coets”, fa una metàfora que defineix l’amor d’Isabel i també es dóna la idea de festiu i d’amor.
Als versos 35 i 36, on diu “ Secret amor, estendard lluminós,/ barres de sang sobre un blanc intocable”, fa una altra metàfora referint-se a l’amor d’Isabel.
A continuació surten els topònims d’Alacant i Castelló perquè es vegi més proper a la realitat el poema.
Per acabar al poema surt un fragment que Estellés també l’introdueix en el poema “Jo no escric Églogues”. En aquest fragment hi ha molta sensualitat, amor i molt romanticisme, encara que també parla d’amants com en el poema “Els amants”.
Més endavant, el poeta esmenta la paraula “gesmils”, que és un dialectalisme valencià que provoca un to d’erotisme i sensualitat. També el nom de la destinatària del poema l’assimila amb un gesmil que el poeta el posarà en un pitxer amb aigua, i això es tracta d’una metàfora.
Al final del poema diu “posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí”. Amb la paraula “camí” es refereix a la seva feina i la seva vida.
Aquest poema va ser escrit quan Estellés tenia 66 anys, just abans 3 anys de morir.
Per acabar, tenint en compte la mètrica, podríem dir que és un poema decasíl·lab, d’art major amb rima lliure, No es divideix en estrofes , sinó que és un conjunt de versos, amb un total de 49.
En conclusió, en aquest poema el que vol dir Estellés és que mirant una foto li vénen molts records de la seva a dona a qui estimava molt i passant per totes les coses viscudes amb ella.
Aquest poema és el 24 de l’Antologia poètica, “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, que es troba dins el llibre Sonata d’Isabel (1990), dins Sonata d’Isabel, Obra Completa del volum 10, on aquesta obra és dedicada a la seva dona durant la seva etapa de vellesa.
El motiu pel qual el poeta escriu aquest poema és perquè mentre estava escrivint, va aixecar el cap i es va fixar en una vella fotografia de la seva joventut en què apareixen la seva dona i ell.
Al títol diu: “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, el poeta destaca el seu vessant poètic “escrivia”.
Per començar en el primer vers és igual que el títol i en el segon vers diu “ i ulls cansats de la cal·ligrafia”; aquí l’autor vol dir que era molt treballador i que potser es dedicava molt temps a escriure. Al tercer vers diu “he vist enllà, damunt d’una tauleta..”, un símbol de quotidianitat que utilitza Estellés per donar-li al poema un to d’originalitat i de realitat, que també fa servir en altres poemes.
Més avall, entre els versos 6 i 8, compara l’autor el fet d’estimar amb un ocell de ritme popular també referint-se a una cançó, també el compara amb un gresol i una fotografia que, com podem veure, el poeta focalitza. En el vers “ de fa mil anys o de fa quatre dies”, hi ha una dicotomia i una antítesi ja que parla sobre el fet que una fotografia potser fa molt que l’ha fet, però la recordes com si hagués passat fa molt de temps o només quatre dies.
Al vers “tu i jo, Isabel, feliços d’amor”, fa un referent a la persona a qui va dedicat el poema, una persona real que és la seva dona Isabel. Al vers següent parla de les Sitges, ho posa en majúscula per donar-li un to d’importància i per fer saber els seus orígens.
Diu més avall que recorda la seva dona quan veu sovint la fotografia, la recorda amb un cos esvelt i amb una mirada trista, i a continuació la compara amb un cànter de Nàquera, que és un càntir propi del seu poble.
Esmenta la nit, símbol de foscor i de fer les coses d’amagat.
Uns versos després diu “amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire / aquell instant de l’any 48”, aquí podem veure que l’autor del poema primer de tot utilitza el seu dialectalisme valencià, però no només en aquests versos sinó al llarg de tot el poema podem presenciar aquest dialectalisme o en molts dels seus poemes, després hi ha un encavalcament i per acabar de parlar d’aquestos versos Estellés recorda l’any 48 com l’any que es va fotografiar amb la seva dona Isabel.
El vers “Tu vares fer que cregués altre cop” vol donar un to d’esperança.
En els versos 20 i 21 es troba una enumeració on l’autor ha volgut acumular alguns substantius per descriure una sèrie de coses que ella aportava com ara la seva companyia, el seu silenci o el seu ajut.
Més endavant al vers 25 diu “Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills” , els fills com a símbol de descendència gràcies a la fotografia, és a dir, d’estar amb la seva dona i per continuar diu que hi ha silenci a la casa, referint-se al fet que falta ella, que els seus fills estan dormint i que és de nit.
Un altre fet que destaca és que hi ha un joc de paraules entre amant i amats per sempre, és a dir, que s’estimaven molt.
Al vers següent hi ha una metàfora referint-se al poema amb un to fràgil quan diu síl·labes de vidre, “un ram convuls de síl·labes de vidre” .
Més tard, al vers 32, diu “Creix el mural de calç i de coets”, fa una metàfora que defineix l’amor d’Isabel i també es dóna la idea de festiu i d’amor.
Als versos 35 i 36, on diu “ Secret amor, estendard lluminós,/ barres de sang sobre un blanc intocable”, fa una altra metàfora referint-se a l’amor d’Isabel.
A continuació surten els topònims d’Alacant i Castelló perquè es vegi més proper a la realitat el poema.
Per acabar al poema surt un fragment que Estellés també l’introdueix en el poema “Jo no escric Églogues”. En aquest fragment hi ha molta sensualitat, amor i molt romanticisme, encara que també parla d’amants com en el poema “Els amants”.
Més endavant, el poeta esmenta la paraula “gesmils”, que és un dialectalisme valencià que provoca un to d’erotisme i sensualitat. També el nom de la destinatària del poema l’assimila amb un gesmil que el poeta el posarà en un pitxer amb aigua, i això es tracta d’una metàfora.
Al final del poema diu “posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí”. Amb la paraula “camí” es refereix a la seva feina i la seva vida.
Aquest poema va ser escrit quan Estellés tenia 66 anys, just abans 3 anys de morir.
Per acabar, tenint en compte la mètrica, podríem dir que és un poema decasíl·lab, d’art major amb rima lliure, No es divideix en estrofes , sinó que és un conjunt de versos, amb un total de 49.
En conclusió, en aquest poema el que vol dir Estellés és que mirant una foto li vénen molts records de la seva a dona a qui estimava molt i passant per totes les coses viscudes amb ella.
Cristina Egea
1r de batxillerat
2 comentaris:
moltes gracies cris (:
ara ja tink una idea mes clara de com desenvolupar un text poetic apropiadament.
carlos Fortuny Carod
(carlosfortuny12@htm)
Magnífic treball Cristina, m'ha ajudat molt aquest anàlisi del poema de Vicent Andrés Estellés.
Publica un comentari a l'entrada