Bloc de l'assignatura de Català de l'IES Miquel Crusafont i Pairó de Sabadell. I si algú s'hi apunta, millor!

diumenge, 17 de maig de 2009

Comentari - "Cançó de bressol"

COMENTARI DE TEXT
"Cançó de bressol"

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.


Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot (València) el 1924. La seva infància va ser dura perquè va haver de superar la mort del seu avi i del seu oncle; a part, quan tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola i va fer que deixés els estudis. Al 1942 va treballar al diari “Las Provincias”, després, al 1953, va fer el seu primer llibre Ciutat a cau d’orella, uns anys després va morir la seva filla als quatre mesos, fet que el va portar a escriure La nit i Primera soledad. Un dels llibres que més es coneix és el Llibre de meravelles, publicat al 1971, junt amb altres. Durant aquests anys guanyarà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi d’Óssa Menor i el Premi de les Lletres Valencianes, entre d’altres.
Ens trobem davant el llibre de La nit, en el poema “Cançó de bressol”, el qual va ser dedicat a la seva filla ja que va morir amb quatre mesos; aquest fet va marcar molt, tant la vida personal com la professional de l’autor, per aquest motiu trobem la mort com un dels temes principals al llarg de la seva obra.
Per començar, destaquem el títol del poema “Cançó de bressol”, a partir del qual podem observar que va dedicat a un infant, fet que ens deixa intuir que aquest serà suau, tendre i dolç.
A continuació també donem importància al primer vers, ja que per una banda, intensifica que la “mort” li pertany, perquè utilitza el pronom “jo”: “Jo tinc una Mort petita”. També per la personificació de la paraula ”Mort”, que deixa reflectida a través de la majúscula que era una mort molt important per a ell, ja que es tractava de la de la seva filla. Aquest vers es repeteix en diferents parts del poema, tret que podem relacionar al fet que sigui una cançó, ja que l’utilitza com a tornada. Aquest fet ho podem veure en els últims quatre versos, perquè són d’una cançó de bressol valenciana: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”, aquests llocs els podem relacionar amb la quotidianitat i amb la seva infantesa. Per una altra banda l’adjectiu “petita” ens acaba d’aclarir que el poema va dirigit a la nena. Aquest fet ens el mostra en altres versos: “que trau els peus dels bolquers”.
El tema del record i de la nostàlgia també són destacables en el poema, ja que es tracta de la seva filla i encara que estigui morta ell no l’ha oblidat i perdura en la seva memòria, com podem veure en diferents versos: “amb mi va i amb mi se’n ve; com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.” El que també podem destacar és que, tot i que la nena hagi mort, Estellés, en tot el poema, hi fa referència en present: “ tinc; nodresc; em nodreix; trau els peus...”
Pel que fa al llenguatge destaca la utilització de dialectelismes, com per exemple: “Només tinc la meua Mort i no necessite res”, la repetició del possessiu “meua”, és per donar èmfasi al fet que, qui ha mort és la seva filla: “meua i ben meua només; Molt més meua que la vida: És la meua ama...”
Pel que fa a la mètrica, el poema està compost per 16 versos de set síl·labes cadascun, és a dir, són heptasíl·labs, amb rima lliure. També trobem diferents figueres retòriques com per exemple comparacions i anadiplosis: “Com jo la nodresc a ella,/ ella em nodreix igualment”, Estellés utilitza aquestes figueres per tal d’emfatitzar que li pertany com hem dit anteriorment, també utilitza la polisíndeton per tal d’accelerar el poema: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”
En conclusió, diem que Éstellés és un dels poetes més coneguts en el segle XX. En aquest poema reflecteix la necessitat d’escriure per poder deixar constància de les seves vivències, fet que es relaciona amb el seu primer ofici de periodista que fa que la seva literatura s’apropi a les cròniques.

Alba Lucena
1r de batxillerat