"El meu origen t'ho explicaria"
Ens trobem davant del poema titulat “El meu origen t’ho explicaria” dins d’Ora marítima, un llibre titulat com l’obra escrita per el poeta llatí Ruf Fest Aviè on parla sobre el mediterrani; aquesta obra és utilitzada com a font d’informació ja que fa una descripció de l’Occident Mediterrani; aquest llibre està inclós en el tercer volum de l’Obra Completa titolat Manual de conformitats. El fet que Estellés escollís el títol d’un obra llatina aporta més cultura a la seva obra, ja que el llatí és considerat llengua de cultura. El títol del poema parla sobre els orígens, un tema comú en la poesia d’Estellés; en quant a “t’ho explicaria” pot fer referència a la seva temàtica, que tracta sobre uns temes concrets per motius que han afectat a la seva vida, com ara la mort que va ser molt present durant la seva infantesa ja que va viure la guerra i la postguerra, a més van assassinar al seu avi per motius polítics i el seu oncle va morir per tuberculosi, quan va ser adult va viure la mort de la seva filla amb tan sols quatre mesos i la mort de la seva dona, Isabel.
El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.
Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.
Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.
El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.
Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.
Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.
Sandra Rozas
1r de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada