2n d'ESO R2 i R1:
Heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 1 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances. És una feina imprescindible perquè us pugueu posar al dia en aspectes com ara l'ortografia, la gramàtica, la comprensió lectora...
3r d'ESO R2:
Heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 2 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances.
3r d'ESO R1:
Si teniu una nota màxima de 6, heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 2 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances. Si heu aconseguit més d'un 6, podeu escollir entre el quadern o fer un treball de lectura (igual que el de castellà) d'algun llibre que us vulgueu llegir aquests mesos de vacances. Només cal que m'envieu un correu electrònic i em digueu el llibre que us voleu llegir.
Bones vacances a tothom!
Oriol
diumenge, 5 de juliol del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
Deures d'estiu de 2n i 3r d'ESO
En breu podreu trobar aquí mateix els deures d'estiu de l'assignatura de Llengua catalana dels grups 2n R1 i R2 i 3r R1 i R2. Recordeu que la nota d'aquesta feina serà la primera del curs vinent i farà mitjana amb la resta de notes del trimestre.
Oriol
Oriol
dilluns, 18 de maig del 2009
Comentari - "Testament mural" (V. A. Estellés)
COMENTARI DE TEXT
"Testament mural"
...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
"Testament mural"
...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
Vicent Andrés Estellés, nascut l’any 1924 a l’Horta (València), destaca per ser considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Tot i que va endinsar-se en el món de la literatura quan encara era molt jove, en els seus inicis va decantar-se pel teatre, però finalment, entre el 1935-36 va començar a escriure poesia. La característica principal de les seves obres és la quotidianitat relacionada amb el poble, l’intent de plasmar de forma lírica la realitat que envolta el poeta, per tal de poder universalitzar-la, i a més, reflectir el seu tret més característic: el to combatiu de les seves paraules: “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent” (Joan Fuster).
D’entre totes les seves composicions, una de les més importants és Ciutat a cau d’orella (1953), el primer dels quatre poemaris editats entre els anys seixanta i setanta, encara que sens dubte, el més rellevant és El llibre de meravelles (1971), gràcies al qual Vicent Andrés Estellés va esdevenir símbol del País Valencià. En ell, centrant-nos més concretament en el poema “Testament mural”, podem observar tot un seguit de trets significatius en l’obra.
Per començar cal destacar el títol del poema, “Testament mural”, en el qual hi podem veure reflectida la necessitat per part del poeta d’escriure per tal de deixar testimoniatge de les seves experiències, tret que està estretament lligat al fet d’haver-se dedicat al periodisme des de l’any 48 fins el 78 i que afecta fortament la seva literatura, fent- la adoptar, d’aquesta manera, una influència més característica de la crònica que de la poesia. Per una altra banda, el fet que Estellés utilitzi la paraula “Testament” en el títol ens indica la rellevància que té per al poeta la temàtica de la mort, aspecte que va marcar la seva vida des de la infantesa (amb la mort del seu avi i d’un oncle, i anys després, amb la mort de la seva filla), i que podem relacionar amb la Guerra Civil espanyola, moment històric que li va tocar viure al valència en primera persona quan tan sols tenia 12 anys.
Per una altra banda, cal donar importància a la citació que encapçala el poema: “...de la mellor que mai vestís camisa”. Aquesta correspon al clàssic valencià Jordi de Sant Jordi, i tracta l’amor de lluny; és un homenatge a l’estimada de la qual el poeta s’ha vist obligat a separar-se, motiu pel qual està trist i melangiós. Vicent Andrés Estellés escull aquest vers per tal de presentar el seu poema perquè aquest recull una gran concentració dels motius temàtics que s’expressen al llarg de la composició de Jordi de Sant Jordi. El poeta valencià no pren la poesia de Jordi de Sant Jordi com a referència, sinó que tan sols es basa en la temàtica que el poeta clàssic utilitza, i es limita a modificar-la segons els seus gustos i interessos literaris.
Pel que fa a la temàtica doncs, podríem relacionar el poema principalment amb el record de l’amor salvatge, el desig, l’erotisme i la sexualitat, temes representatius pel que fa a la poesia estellesiana. Així com en diversos dels poemes de l’autor els podem veure reflectits en les descripcions constant d’imatges sensorials relacionades amb la sensualitat, en aquest cas Estellés ens els presenta de diferent manera, ja que utilitza l’eina més característica d’un poeta per tal de reflectir les seves experiències: la paraula. Vicent Andrés Estellés pren una paret com a element més important i al voltant del qual gira tot el poema, ja que aquesta realitza la funció de testimoniatge, és a dir de “mural”:”arrapats en la bruta paret de l’escaleta,/amb una voluntat de viure, de perviure...”. A partir de les paraules escrites que trobem en aquesta paret se’ns mostra detalladament la realitat viscuda, el pas del temps, que se centra principalment en el record melangiós de trobades amoroses que estan, per tant, estretament relacionades amb la joventut:”notes ingènues de quadern escolar,/ nota sobre la marxa dels esdeveniments”. La paret de l’escaleta, espai d’allò més quotidià, ha estat l’únic testimoni de l’amor viscut pel jo poètic, per aquest motiu recull fins i tot allò més íntim, més instintiu: ”paraules que parlaven d’un record de carn viva,/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,/ i la pornografia delirant d’uns dibuixos; En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs,/ en aquella paret de friccions ardents”. A més a més, el poeta valencià utilitza repetides vegades el vers “el teu nom i el meu nom” per tal que els protagonistes de les vivències passin a formar part del “mural” de la seva vida, (ja que el nom d’un individu és la paraula que li dóna identitat) encara que no ho fa de forma específica per tal de poder universalitzar-los: “El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,/ en aquella paret plena de cors i rúbriques”. Tanmateix, aquesta exaltació de la joventut, també pot portar-nos a relacionar el poema amb el tema de la mort, com hem dit anteriorment, ja que el jo poètic fa referència al passat des del present, és a dir, recorda, fet que li fa veure cada cop més llunyana l’esplendor passada i més proper el final dels seus dies.
Quant al llenguatge, podem apreciar clarament un tret rellevant de Vicent Andrés Estellés: la utilització de dialectalismes, donat al fet de pertànyer al País Valencià: ”evoque; gaudi; torturen; degollen”. A més a més també cal destacar el predomini d’adjectivació al llarg de tot el poema, tret característic en l’obrà del poeta valencià, proporcionant-li d’aquesta manera una gran riquesa lèxica a la seva obra: “voluntats darreres; fosca escaleta; paraules tendres; paraules obscenes; pornografia delirant; bruta paret; friccions ardents; cal·ligrafia dura; sexe poderós; notacions ingènues; autògrafs autèntics i primaris”.
Vicent Andrés Estellés al llarg de tot el poema “Testament mural” utilitza un gran nombre de recursos estilístics, entre els quals, els que més destaquen són els següents:
En primer lloc, cal donar importància a diferents anàfores que realitza l’autor per tal de donar rellevància als elements principals i al voltant dels qual gira el poema, ja que són els utilitzats per Estellés per tal de deixar constància de la seva experiència: la paret i les paraules: ”en aquella paret plena de cors i rúbriques,/ en aquella paret de voluntats darreres; en aquella paret de la fosca escaleta”; “paraules que parlaven d’un amor invencible,/ paraules que parlaven d’un amor de carn viva/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals”.
Una altra forma retòrica destacada és l’antítesi, a través de la qual el poeta ens mostra a través de paraules completament contràries, que la paret ha estat testimoni tant de les escenes més tendres, com de les més salvatges i eròtiques: “entre paraules tendres i paraules obscenes”. També hi podem observar una comparació, que és utilitzada per tal de comparar la paret amb un llit, ja que aquesta ha recollit al llarg del temps les escenes amoroses dels dos amants, accions que normalment solen donar-se en un matalàs: “En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs”. Per últim, també podem trobar una repetició al final del poema per tal d’emfatitzar i donar força al sentit de la paraula amor, ja que és el que el jo poètic més enyora perquè per a ell ara tan sols forma part del record: “aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents”.
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 31 versos alexandrins amb cesura després de la sisena síl·laba que divideix cada vers en dos hemistiquis. La rima és lliure i es combina la rima femenina i la rima masculina.
Així doncs, podem observar com Vicent Andrés Estellés, tot i composar una poesia clarament íntima i quotidiana, aconsegueix gràcies a aquest mateix motiu, universalitzar la seva obra, i arribar a un col·lectiu molt més ampli, assolint d’aquesta manera el seu major èxit, a partir del qual va rebre la consideració de símbol del País Valencià.
D’entre totes les seves composicions, una de les més importants és Ciutat a cau d’orella (1953), el primer dels quatre poemaris editats entre els anys seixanta i setanta, encara que sens dubte, el més rellevant és El llibre de meravelles (1971), gràcies al qual Vicent Andrés Estellés va esdevenir símbol del País Valencià. En ell, centrant-nos més concretament en el poema “Testament mural”, podem observar tot un seguit de trets significatius en l’obra.
Per començar cal destacar el títol del poema, “Testament mural”, en el qual hi podem veure reflectida la necessitat per part del poeta d’escriure per tal de deixar testimoniatge de les seves experiències, tret que està estretament lligat al fet d’haver-se dedicat al periodisme des de l’any 48 fins el 78 i que afecta fortament la seva literatura, fent- la adoptar, d’aquesta manera, una influència més característica de la crònica que de la poesia. Per una altra banda, el fet que Estellés utilitzi la paraula “Testament” en el títol ens indica la rellevància que té per al poeta la temàtica de la mort, aspecte que va marcar la seva vida des de la infantesa (amb la mort del seu avi i d’un oncle, i anys després, amb la mort de la seva filla), i que podem relacionar amb la Guerra Civil espanyola, moment històric que li va tocar viure al valència en primera persona quan tan sols tenia 12 anys.
Per una altra banda, cal donar importància a la citació que encapçala el poema: “...de la mellor que mai vestís camisa”. Aquesta correspon al clàssic valencià Jordi de Sant Jordi, i tracta l’amor de lluny; és un homenatge a l’estimada de la qual el poeta s’ha vist obligat a separar-se, motiu pel qual està trist i melangiós. Vicent Andrés Estellés escull aquest vers per tal de presentar el seu poema perquè aquest recull una gran concentració dels motius temàtics que s’expressen al llarg de la composició de Jordi de Sant Jordi. El poeta valencià no pren la poesia de Jordi de Sant Jordi com a referència, sinó que tan sols es basa en la temàtica que el poeta clàssic utilitza, i es limita a modificar-la segons els seus gustos i interessos literaris.
Pel que fa a la temàtica doncs, podríem relacionar el poema principalment amb el record de l’amor salvatge, el desig, l’erotisme i la sexualitat, temes representatius pel que fa a la poesia estellesiana. Així com en diversos dels poemes de l’autor els podem veure reflectits en les descripcions constant d’imatges sensorials relacionades amb la sensualitat, en aquest cas Estellés ens els presenta de diferent manera, ja que utilitza l’eina més característica d’un poeta per tal de reflectir les seves experiències: la paraula. Vicent Andrés Estellés pren una paret com a element més important i al voltant del qual gira tot el poema, ja que aquesta realitza la funció de testimoniatge, és a dir de “mural”:”arrapats en la bruta paret de l’escaleta,/amb una voluntat de viure, de perviure...”. A partir de les paraules escrites que trobem en aquesta paret se’ns mostra detalladament la realitat viscuda, el pas del temps, que se centra principalment en el record melangiós de trobades amoroses que estan, per tant, estretament relacionades amb la joventut:”notes ingènues de quadern escolar,/ nota sobre la marxa dels esdeveniments”. La paret de l’escaleta, espai d’allò més quotidià, ha estat l’únic testimoni de l’amor viscut pel jo poètic, per aquest motiu recull fins i tot allò més íntim, més instintiu: ”paraules que parlaven d’un record de carn viva,/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,/ i la pornografia delirant d’uns dibuixos; En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs,/ en aquella paret de friccions ardents”. A més a més, el poeta valencià utilitza repetides vegades el vers “el teu nom i el meu nom” per tal que els protagonistes de les vivències passin a formar part del “mural” de la seva vida, (ja que el nom d’un individu és la paraula que li dóna identitat) encara que no ho fa de forma específica per tal de poder universalitzar-los: “El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,/ en aquella paret plena de cors i rúbriques”. Tanmateix, aquesta exaltació de la joventut, també pot portar-nos a relacionar el poema amb el tema de la mort, com hem dit anteriorment, ja que el jo poètic fa referència al passat des del present, és a dir, recorda, fet que li fa veure cada cop més llunyana l’esplendor passada i més proper el final dels seus dies.
Quant al llenguatge, podem apreciar clarament un tret rellevant de Vicent Andrés Estellés: la utilització de dialectalismes, donat al fet de pertànyer al País Valencià: ”evoque; gaudi; torturen; degollen”. A més a més també cal destacar el predomini d’adjectivació al llarg de tot el poema, tret característic en l’obrà del poeta valencià, proporcionant-li d’aquesta manera una gran riquesa lèxica a la seva obra: “voluntats darreres; fosca escaleta; paraules tendres; paraules obscenes; pornografia delirant; bruta paret; friccions ardents; cal·ligrafia dura; sexe poderós; notacions ingènues; autògrafs autèntics i primaris”.
Vicent Andrés Estellés al llarg de tot el poema “Testament mural” utilitza un gran nombre de recursos estilístics, entre els quals, els que més destaquen són els següents:
En primer lloc, cal donar importància a diferents anàfores que realitza l’autor per tal de donar rellevància als elements principals i al voltant dels qual gira el poema, ja que són els utilitzats per Estellés per tal de deixar constància de la seva experiència: la paret i les paraules: ”en aquella paret plena de cors i rúbriques,/ en aquella paret de voluntats darreres; en aquella paret de la fosca escaleta”; “paraules que parlaven d’un amor invencible,/ paraules que parlaven d’un amor de carn viva/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals”.
Una altra forma retòrica destacada és l’antítesi, a través de la qual el poeta ens mostra a través de paraules completament contràries, que la paret ha estat testimoni tant de les escenes més tendres, com de les més salvatges i eròtiques: “entre paraules tendres i paraules obscenes”. També hi podem observar una comparació, que és utilitzada per tal de comparar la paret amb un llit, ja que aquesta ha recollit al llarg del temps les escenes amoroses dels dos amants, accions que normalment solen donar-se en un matalàs: “En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs”. Per últim, també podem trobar una repetició al final del poema per tal d’emfatitzar i donar força al sentit de la paraula amor, ja que és el que el jo poètic més enyora perquè per a ell ara tan sols forma part del record: “aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents”.
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 31 versos alexandrins amb cesura després de la sisena síl·laba que divideix cada vers en dos hemistiquis. La rima és lliure i es combina la rima femenina i la rima masculina.
Així doncs, podem observar com Vicent Andrés Estellés, tot i composar una poesia clarament íntima i quotidiana, aconsegueix gràcies a aquest mateix motiu, universalitzar la seva obra, i arribar a un col·lectiu molt més ampli, assolint d’aquesta manera el seu major èxit, a partir del qual va rebre la consideració de símbol del País Valencià.
Laura Paré
1r de batxillerat
diumenge, 17 de maig del 2009
Comentari - "El meu origen t'ho explicaria" (V. A. Estellés)
COMENTARI DE TEXT
"El meu origen t'ho explicaria"
"El meu origen t'ho explicaria"
Ens trobem davant del poema titulat “El meu origen t’ho explicaria” dins d’Ora marítima, un llibre titulat com l’obra escrita per el poeta llatí Ruf Fest Aviè on parla sobre el mediterrani; aquesta obra és utilitzada com a font d’informació ja que fa una descripció de l’Occident Mediterrani; aquest llibre està inclós en el tercer volum de l’Obra Completa titolat Manual de conformitats. El fet que Estellés escollís el títol d’un obra llatina aporta més cultura a la seva obra, ja que el llatí és considerat llengua de cultura. El títol del poema parla sobre els orígens, un tema comú en la poesia d’Estellés; en quant a “t’ho explicaria” pot fer referència a la seva temàtica, que tracta sobre uns temes concrets per motius que han afectat a la seva vida, com ara la mort que va ser molt present durant la seva infantesa ja que va viure la guerra i la postguerra, a més van assassinar al seu avi per motius polítics i el seu oncle va morir per tuberculosi, quan va ser adult va viure la mort de la seva filla amb tan sols quatre mesos i la mort de la seva dona, Isabel.
El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.
Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.
Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.
El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.
Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.
Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.
Sandra Rozas
1r de batxillerat
Comentari - "Els amants" (V. A. Estellés)
COMENTARI DE TEXT
"Els amants"
La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
"Els amants"
La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, titulat “Els amants” que forma part del Llibre de meravelles (1971). Va néixer el 1924 a Burjassot (València). Amb 12 anys l’atrapa la Guerra Civil Espanyola. És autodidacte; i va tenir com a referents escriptors com: Ovidi, Virgili, Ausiàs March, Ramon Llull, etc.
La poesia d’Estellés ha estat escrita d’una manera visceral, per una necessitat expressiva que el menava a intervenir en el món a través de la paraula amb la qual assajava una ordenació de la seva experiència. La seva és una veu “traumatitzada”, que parla apressadament, amb por de no poder dir-ho tot, sense gaire temps per a la reflexió. És per aquesta raó que ha estat un autor tan prolífic.
En aquest poema el que podem veure és un gran amor, però és un amor amb gran passió entre dos amants que s’amaven molt “...del mati a la nit.”. Es tracta de l’autor i d’una dona a la qual estimava molt. Eren els millors amants que hi havia hagut a València “No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres.”. Estellés descriu una visió molt sensual i alhora bastant quotidiana, com per exemple “...mentre vas estendre la roba.” Des d’aquest moment Estellés comença a recordar totes les coses: “Tot ho recorde..; Han passat anys, molts anys....”. Al llarg de tot el poema, l’autor ens dóna una visó de l’amor que no era respectada en aquella època, sinó que el seu amor era brusc i salvatge com podem veure en aquest vers, “El nostre amor és un amor brusc i salvatge”, ja ha passat molt de temps des d’aquella època i ara només s’ha quedat amb els records. Ja com he dit abans el seu amor no era com l’època ho respectava ni com el de Petrarca, el seu és un amor carnal, de desig. A l’autor a vegades li venia el desig d’un amor amable i educat però no ho aconseguia: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat...”. Aquesta contraposició d’amor ja la podem relacionar amb la citació que fa Estellés d’Ausiàs March “La carn vol carn. Ausiàs March va ser un poeta que va tractar de l’amor espiritual enfront l’amor carnal, és per aquesta raó que Estellés fa referència a Ausiàs March. Aquest poema és com una mena d’una lluita entre dos amors diferents, salvatge i espiritual.
La figura retòrica que apareix principalment és la hipèrbole, ja que en tot el poema l’autor fa una exageració de l’amor dels amants. Aquesta exageració és per veure en primer vers i també a l’últim“ No hi havia a València dos amants com nosaltres”. També podem trobar una antítesi “matí” i “nit”, “ara… i després”. A més apareix també sinonímia en “brusc” i “salvatge”. En el poema podem trobar també una exclamació retòrica a “Què voleu que hi faça!”, l’al·literació de “s” en el vers 4 “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”, asíndeton al vers “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny… el peçó d’una orella.” També podem trobar una personificació de l’amor que “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. I una altra figura que hi podem trobar és la vaguetat en “això i allò…”.
La poesia d’Estellés ha estat escrita d’una manera visceral, per una necessitat expressiva que el menava a intervenir en el món a través de la paraula amb la qual assajava una ordenació de la seva experiència. La seva és una veu “traumatitzada”, que parla apressadament, amb por de no poder dir-ho tot, sense gaire temps per a la reflexió. És per aquesta raó que ha estat un autor tan prolífic.
En aquest poema el que podem veure és un gran amor, però és un amor amb gran passió entre dos amants que s’amaven molt “...del mati a la nit.”. Es tracta de l’autor i d’una dona a la qual estimava molt. Eren els millors amants que hi havia hagut a València “No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres.”. Estellés descriu una visió molt sensual i alhora bastant quotidiana, com per exemple “...mentre vas estendre la roba.” Des d’aquest moment Estellés comença a recordar totes les coses: “Tot ho recorde..; Han passat anys, molts anys....”. Al llarg de tot el poema, l’autor ens dóna una visó de l’amor que no era respectada en aquella època, sinó que el seu amor era brusc i salvatge com podem veure en aquest vers, “El nostre amor és un amor brusc i salvatge”, ja ha passat molt de temps des d’aquella època i ara només s’ha quedat amb els records. Ja com he dit abans el seu amor no era com l’època ho respectava ni com el de Petrarca, el seu és un amor carnal, de desig. A l’autor a vegades li venia el desig d’un amor amable i educat però no ho aconseguia: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat...”. Aquesta contraposició d’amor ja la podem relacionar amb la citació que fa Estellés d’Ausiàs March “La carn vol carn. Ausiàs March va ser un poeta que va tractar de l’amor espiritual enfront l’amor carnal, és per aquesta raó que Estellés fa referència a Ausiàs March. Aquest poema és com una mena d’una lluita entre dos amors diferents, salvatge i espiritual.
La figura retòrica que apareix principalment és la hipèrbole, ja que en tot el poema l’autor fa una exageració de l’amor dels amants. Aquesta exageració és per veure en primer vers i també a l’últim“ No hi havia a València dos amants com nosaltres”. També podem trobar una antítesi “matí” i “nit”, “ara… i després”. A més apareix també sinonímia en “brusc” i “salvatge”. En el poema podem trobar també una exclamació retòrica a “Què voleu que hi faça!”, l’al·literació de “s” en el vers 4 “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”, asíndeton al vers “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny… el peçó d’una orella.” També podem trobar una personificació de l’amor que “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. I una altra figura que hi podem trobar és la vaguetat en “això i allò…”.
Alina Lisnevska
1r de batxillerat
Comentari - "res no m'agrada tant" (V. A. Estellés)
COMENTARI DE TEXT
"res no m'agrada tant"
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
"res no m'agrada tant"
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Ens trobem davant de “res no m’agrada tant”, un dels poemes recollits dins del poemari Horacianes, de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), poeta valencià més destacat del segle XX i un dels més reconeguts en la seva llengua. La seva obra, es caracteritza, entre d’altres coses, pel seu gran nombre de producció literària, per la correlació imparable de la seva creació, fet que ens deixa veure, clarament, la influència de la seva altra passió, el periodisme, ja que es veia en la necessitat obsessiva d’escriure, gairebé en forma de crònica, per tal de deixar constància del món que l’envoltava i de les seves experiències com a portaveu d’un poble, és a dir, de representar el drama col·lectiu en forma de paraules, la dura realitat en la qual els va tocar viure.
Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.
Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.
La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.
Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.
Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.
Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.
Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.
Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.
La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.
Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.
Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.
Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.
Sílvia Paré
1r de batxillerat
Comentari - "Cançó de bressol"
COMENTARI DE TEXT
"Cançó de bressol"
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot (València) el 1924. La seva infància va ser dura perquè va haver de superar la mort del seu avi i del seu oncle; a part, quan tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola i va fer que deixés els estudis. Al 1942 va treballar al diari “Las Provincias”, després, al 1953, va fer el seu primer llibre Ciutat a cau d’orella, uns anys després va morir la seva filla als quatre mesos, fet que el va portar a escriure La nit i Primera soledad. Un dels llibres que més es coneix és el Llibre de meravelles, publicat al 1971, junt amb altres. Durant aquests anys guanyarà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi d’Óssa Menor i el Premi de les Lletres Valencianes, entre d’altres.
Ens trobem davant el llibre de La nit, en el poema “Cançó de bressol”, el qual va ser dedicat a la seva filla ja que va morir amb quatre mesos; aquest fet va marcar molt, tant la vida personal com la professional de l’autor, per aquest motiu trobem la mort com un dels temes principals al llarg de la seva obra.
Per començar, destaquem el títol del poema “Cançó de bressol”, a partir del qual podem observar que va dedicat a un infant, fet que ens deixa intuir que aquest serà suau, tendre i dolç.
A continuació també donem importància al primer vers, ja que per una banda, intensifica que la “mort” li pertany, perquè utilitza el pronom “jo”: “Jo tinc una Mort petita”. També per la personificació de la paraula ”Mort”, que deixa reflectida a través de la majúscula que era una mort molt important per a ell, ja que es tractava de la de la seva filla. Aquest vers es repeteix en diferents parts del poema, tret que podem relacionar al fet que sigui una cançó, ja que l’utilitza com a tornada. Aquest fet ho podem veure en els últims quatre versos, perquè són d’una cançó de bressol valenciana: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”, aquests llocs els podem relacionar amb la quotidianitat i amb la seva infantesa. Per una altra banda l’adjectiu “petita” ens acaba d’aclarir que el poema va dirigit a la nena. Aquest fet ens el mostra en altres versos: “que trau els peus dels bolquers”.
El tema del record i de la nostàlgia també són destacables en el poema, ja que es tracta de la seva filla i encara que estigui morta ell no l’ha oblidat i perdura en la seva memòria, com podem veure en diferents versos: “amb mi va i amb mi se’n ve; com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.” El que també podem destacar és que, tot i que la nena hagi mort, Estellés, en tot el poema, hi fa referència en present: “ tinc; nodresc; em nodreix; trau els peus...”
Pel que fa al llenguatge destaca la utilització de dialectelismes, com per exemple: “Només tinc la meua Mort i no necessite res”, la repetició del possessiu “meua”, és per donar èmfasi al fet que, qui ha mort és la seva filla: “meua i ben meua només; Molt més meua que la vida: És la meua ama...”
Pel que fa a la mètrica, el poema està compost per 16 versos de set síl·labes cadascun, és a dir, són heptasíl·labs, amb rima lliure. També trobem diferents figueres retòriques com per exemple comparacions i anadiplosis: “Com jo la nodresc a ella,/ ella em nodreix igualment”, Estellés utilitza aquestes figueres per tal d’emfatitzar que li pertany com hem dit anteriorment, també utilitza la polisíndeton per tal d’accelerar el poema: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”
En conclusió, diem que Éstellés és un dels poetes més coneguts en el segle XX. En aquest poema reflecteix la necessitat d’escriure per poder deixar constància de les seves vivències, fet que es relaciona amb el seu primer ofici de periodista que fa que la seva literatura s’apropi a les cròniques.
Ens trobem davant el llibre de La nit, en el poema “Cançó de bressol”, el qual va ser dedicat a la seva filla ja que va morir amb quatre mesos; aquest fet va marcar molt, tant la vida personal com la professional de l’autor, per aquest motiu trobem la mort com un dels temes principals al llarg de la seva obra.
Per començar, destaquem el títol del poema “Cançó de bressol”, a partir del qual podem observar que va dedicat a un infant, fet que ens deixa intuir que aquest serà suau, tendre i dolç.
A continuació també donem importància al primer vers, ja que per una banda, intensifica que la “mort” li pertany, perquè utilitza el pronom “jo”: “Jo tinc una Mort petita”. També per la personificació de la paraula ”Mort”, que deixa reflectida a través de la majúscula que era una mort molt important per a ell, ja que es tractava de la de la seva filla. Aquest vers es repeteix en diferents parts del poema, tret que podem relacionar al fet que sigui una cançó, ja que l’utilitza com a tornada. Aquest fet ho podem veure en els últims quatre versos, perquè són d’una cançó de bressol valenciana: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”, aquests llocs els podem relacionar amb la quotidianitat i amb la seva infantesa. Per una altra banda l’adjectiu “petita” ens acaba d’aclarir que el poema va dirigit a la nena. Aquest fet ens el mostra en altres versos: “que trau els peus dels bolquers”.
El tema del record i de la nostàlgia també són destacables en el poema, ja que es tracta de la seva filla i encara que estigui morta ell no l’ha oblidat i perdura en la seva memòria, com podem veure en diferents versos: “amb mi va i amb mi se’n ve; com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.” El que també podem destacar és que, tot i que la nena hagi mort, Estellés, en tot el poema, hi fa referència en present: “ tinc; nodresc; em nodreix; trau els peus...”
Pel que fa al llenguatge destaca la utilització de dialectelismes, com per exemple: “Només tinc la meua Mort i no necessite res”, la repetició del possessiu “meua”, és per donar èmfasi al fet que, qui ha mort és la seva filla: “meua i ben meua només; Molt més meua que la vida: És la meua ama...”
Pel que fa a la mètrica, el poema està compost per 16 versos de set síl·labes cadascun, és a dir, són heptasíl·labs, amb rima lliure. També trobem diferents figueres retòriques com per exemple comparacions i anadiplosis: “Com jo la nodresc a ella,/ ella em nodreix igualment”, Estellés utilitza aquestes figueres per tal d’emfatitzar que li pertany com hem dit anteriorment, també utilitza la polisíndeton per tal d’accelerar el poema: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”
En conclusió, diem que Éstellés és un dels poetes més coneguts en el segle XX. En aquest poema reflecteix la necessitat d’escriure per poder deixar constància de les seves vivències, fet que es relaciona amb el seu primer ofici de periodista que fa que la seva literatura s’apropi a les cròniques.
Alba Lucena
1r de batxillerat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)