Les lletres de l'Uri

Felip Marlot i les joies

2010-06-07T22:35:00.000+02:00

FELIP MARLOT I LES JOIES

-JOAQUIM CARBÓ-

Felip Marlot, el dedectiu privat, treballa en un cas de desaparició de joies. Un cas senzill a primera vista, perquè la noia de la neteja de la joIerIa La Pedra Fina ha llençat, per error, les joies a les escombraries: només cal regirar l’abocador del Garraf i llestos! Per fer-ho, Felip Marlot utilitza els serveis d’un antic lladre i les seves secretàries, dues grases esplèndides. Però la cosa es complica quan, después de ser recuperades, es descobreix que les joies són falses.

Finis mundi

2010-06-07T22:05:00.000+02:00

FINIS MUNDI

-LAURA GALLEGO GARCÍA-

El món s’acaba. Només falten tres anys. I sembla que l’únic que ho sap es en Michel, que, empès per unes misterioses revelacions, està disposat a impedir-ho. Però tot sol no pot. Hi haurà algú que no el prengui per boig i estigui disposat a fer-li costat?

Bèsties fantàstiques i on trobar-les

2010-06-07T20:11:00.000+02:00

BÈSTIES FANTÀSTIQUES I ON TROBAR-LES

-ERNEST SALAMÀNDRIE-

Bèsties fantàstiques i on trobar-les és un llibre que trobaríeu en gairebé qualsevol casa de mags del país. Ara, per breu període de temps, els muggles també teniu l’oportunitat de descobrir on viu l’unicorn, què ens diu el Departament per a la Regulació i el Control d’Éssers Màgics sobre l’acromàntula, o quina diferència hi ha entre un Knarl i un eriçó.

Els beneficis procedents de la venda d’aquest llibre seran destinats a Comic Relief, una ONG que utilitza el riure per combatre la pobresa, la desigualtat i la injustícia arreu del món. I això vol dir que el euros o les pessetes que pagueu per aquest fantàstic manual obraran meravelles que cap bruixot no seria mai capaç de fer ni desfer. Si creus que tot això que et dic no t’acaba de convèncer per comprar aquest llibre, només et desitjo que et trobis algun bruixot passavolant i caritatiu si mai t’ataca una mantícora.

Mons paral·lels

2010-06-07T20:05:00.001+02:00

MONS PARAL·LELS

-MONTSERRAT GALÍCIA-

Un recull de contes que parla de mons llunyans en l'espai i el temps,
i de formes de vida ben diferents a la nostra... O potser no tant.
Perquè allà, com aquí, viuen sotmesos a l'atzar i ales contradiccions
de sentiments tan potents com l'amor o l'odi.

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Yousra, Andreea i Evelin)

2010-05-31T10:14:00.000+02:00

Capítol:5

( Sala d'estar del balneari, en Mossèn acusa al senyor Estevill d'haver-li disparat.)

Mossèn:Ell és qui m’ha disparat!

Estevill: Aquest home menteix o està boig! Jo en aquell moment estava a dalt.

Poirot: Calma si us plau. Tot té solució.

(Es veu que el senyor Estevill està molt nerviós. S'acosta al Mossèn i l'agafa del coll. Els hostes intenten detenir-lo quan la senyora Estevill l'agafa del braç amb força i plorant.)

Senyora Estevill: Borinot! no tens prou en matar dos persones i ferir aquest pobre capellà?

( El senyor Estevill deixa al Mossèn i mira fixament a la seva dona.)

Senyor Estevill: No m'ho puc creure, no creus en el teu marit. ( Es posa la mà al cap amb cara de tristesa i s'en va corrents cap a l'escala.)

Mariona: Perquè plora el papa?

(La senyora Jordà agafa els nens i se’ls emporta a la cuina.)

Poirot: Senyor Estevill ! si s'en va voldrà dir que l’assassí és vostè, així doncs fasi el favor de calmar-se i torni al seu lloc, si us plau.

( El senyor Estevill torna al seu lloc.)

Poirot: Així doncs Mossèn, vostè diu que l'home que la ferit és el senyor Estevill, no?, ens ho pot demostrar d'alguna manera?

Mossèn Pere Jaume: Com voleu que us demostri que és ell si us estic dient que le vist quant em disparava ?

(Arriba la Guàrdia Civil, el Mossèn els explica que el senyor Estevill la disparat, amb la prova de que la pistola era seva. La policia s'en porta el senyor Estevill.

Tothom es manté callat menys la senyora Estevill que cau a terra plorant.

Poirot insatisfet del seu treball, es dirigeix cap al brollador i comença a investigar.)

Poirot: Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa, si de veritat el Mossèn és un capellà no hagués fet això.

( Darrera seu entra la Mariona corrents i amb ganes de jugar.)

Poirot: Maca ves a jugar en un altre lloc, aquí no pots estar.

Mariona: On està el papa?

Poirot: Ara vindrà no et preocupis, vinga ves a un altre lloc.

( La Mariona no li fa cas i es dirigeix corrents cap als cadàvers, rellisca i cau. Poirot l'ajuda a aixecar-se quant Mariona comença a plorar perquè li surt sang de la mà.)

Mariona : Me fet mal ! (agafa un tros de vidre que estava tirat al terra, l'observa i es pregunta.) Què és això?

Poirot : Dona-m'ho bonica.

( Poirot l'observa i es queda una estona pensant)

Poirot: Ja ho tinc, el capellà ens a enganyat a tots.

( Surt corrents del brollador amb el tros de vidre a la mà.)

(L'escena passa al carrer.)

Poirot: Atureu-vos si us plau! El senyor Estevill no és el culpable!

(la policia es para i entren tots cap a dins. En la porta es troben amb el Mossèn, que duia una maleta.)

Poirot: On va senyor Mossèn ? tant de presa vol fugir ? jo crec que primer hauria de curar-se, no ho creu ?

Mossèn: No jo estic bé així, tinc presa i me d'anar.

Poirot: Que li sembla si entrem dins i parlem una mica ?

( Sala d'estar del Balneari, tots els hostes es troben envoltant a Poirot)

Poirot : Mossèn vostè a fet veure que el senyor Estevill li ha disparat, oi ?

Mossèn : Que vol dir amb això senyor Poirot ?

Poirot : Vostè s'ha fet passar per capellà i ens a enganyat a tots.

Senyor Estevill : Senyor Poirot ens pot explicar què és el que passa?

Poirot:La solució d'aquest problema és aquest tros vidre. (Poirot mostra el vidre als hostes i a la policia). Amb aquest vidre es dedueix que, el senyor Estevill no a disparat al Mossèn i que el culpable de tot és vostè senyor Mossèn Pere Jaume. (Assenyala al Mossèn, ell intenta fugir però en aquell moment la Guàrdia Civil el deté.)

Yousra, Andreea i Evelin

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Najim i Albert)

2010-05-31T10:10:00.004+02:00

LA FI DE L’HEROI POIROT

Poirot: (Amb un sospir s’acomiada) Adéu gent. Me’n vaig a Bèlgica, en busca de més crims.

Senyoreta Puig: (amb una veu angoixada) Gràcies, pels teus ajuts. Adéu!

(Poirot surt de la porta de l’hostal, agafa el seu mòbil i truca a un taxi. El taxi arriba i Poirot puja)

Poirot: Porti’m a l’estació, Sisplau.

Taxista: D’acord, bon home.

(Després d’una hora van arribar a l’estació, Poirot surt del taxi molt esverat perquè estava apunt de perdre el tren).

Mafiós: (Amb una veu baixa) No sortiràs amb vida!

(S’escolta un tret, i es veu el cadàver de Poirot estes al terra, amb una ferida d’arma de foc al cap).

Al cap d’uns dies ja ningú se’n recorda del famós detectiu Hèrcules Poirot.

Albert Garcia i Najim Mallouk

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Mario Blanco i Arnau Mahedero)

2010-05-31T10:09:00.000+02:00

LES CARTES D’HÈRCULES POIROT

Capítol 5

Poirot: Qui li ha disparat?

Mossèn Pere Jaume: Has sigut tú!

(Assenyala a en Poirot. Tothom deixa escapar una exclamació.)

Senyoreta Puig: Però com ha pogut, señor Poirot? Vostè és el detectiu i ha estat intentant solucionar tot aquest reboltori!

Poirot: Estimada, sóc un farsant. Sóc un assassí buscat a Alemanya, Bèlgica i Anglaterra. He vingut aquí refugiant-me, però aquests senyors havien descobert qui era i em volíen delatar.

Senyor Estivill: I per què els vas matar? Aquesta no era l’única solució!

Poirot: Aquesta és la meva professió, senyor. No ho puc remediar. Sóc així i així moriré.

(Truquen a la porta principal. El Senyor Jordà va molt lentament cap a la porta i pregunta)

Senyor Jordà: Qui és?

Veu misteriosa: Som la Guàrdia Civil. Ens pot obrir si us plau?

Poirot: (Amb veu enfadada) No!!! Em trobaran! Ho sento molt, m’havia acostumat a vosaltres, però...

( Hèrcules Poirot treu una pistola mig robellada. Mira a tots els hostes i als hostalers i surt corrents.)

Senyor Jordà: Ràpid, passeu!

(Entra la Guàrdia Civil. Són dos homes alts i forts.)

Senyora Estivill: Ràpid, agafin a l’assassí! Que se us escapa!

Guardia Civil 1: Ara l’atraparem i ens el portarem.

( Surten corrents darrere d’en Poirot. Es veu una persecució per un precipici. Hèrcules Poirot trepitja un bassal i perd l’equilibri. Es veu com cau pel precipici, rodant i rodant, ple de ferides.)

Poirot: Aaaaaah!!!

Guardia Civil 2: Ja és nostre, senyor patós.

( Hèrcules Poirot intenta agafar l’arma, però veu que li ha caigut al costat d’una vaca. Aquesta vaca se la posa a la boca i sense voler, prem el gallet. La bala surt disparada i impacta al cap d’Hèrcules Poirot. Poirot es queda al terra, estès, mort com un assassí. Comença a clarejar. Surt el Sol i els guàrdies se’l porten cap a la funerària.)

Mario Blanco i Arnau Mahedero

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Cristian Gutiérrez, Manel Giráldez i Miguel Castillo)

2010-05-31T10:07:00.000+02:00

Final fals de Les cartes d’Hèrcules Poirot

(Es sent un tret, amb aquest ja havien estat tres, i els dos anteriors amb víctimes. Tots es dirigeixen al lloc d'on probe un xic intranquils, per veure que hi havia passat.)

Poirot: És un altre tret, anem a veure.

Senyoreta Puig: Deu meu! Que no ens trobem ningú mort...

Senyor Estivill: Vinga animí, ràpid!

(En Poirot es troba al Mossèn Pere Jaume al terra fent gemecs de dolor, tenia una ferida al braç molt lletja. Els llums estaven apagats. Poirot arriba i els encén.)

Poirot: Mossèn, es troba bé?

Mossèn: (molt angoixat i fent gemecs de dolor.) Crec que no, em fa molt mal. Ai!

Poirot: Aguanti una mica, aniré a buscar el boti qui.

(Arriben la senyoreta Puig i en senyor Estivill. Poirot torna amb el boti qui, en Mossèn reposa el cos a un canto de la paret llisa del brotllador perquè li curin la ferida.)

Senyor Estivill: Com ha sigut?

Poirot: És una ferida feta per una arma de foc. Qui ha sigut Mossèn?

Mossèn: No ho se, la llum no era presa i el tret m'ha vingut per darrere. No l'he vist.

(Poirot s'ajup per agafar un troç de mirall trencat, la senyoreta Puig ajudava al Mossèn. Tots els altres ja havien arribat i estaven presents. La mala sort d'en Poirot fa que li quedi despenjat el bigoti i tots s'adonen que és falç.)

Senyor Estivill: (molt sorprès) Tu no ets el vertader detectiu Poirot!

Poirot: (tots se'l miren atentament.) Doncs no, no sóc el detectiu Poirot.

Gombreny: A les hores, on es el vertader detectiu Poirot?

Poirot: El detectiu Poirot deu ser ara a la seva casa, les seves vacances van ser cancel•lades per un cas del que s'havia de fer carreg.

Així doncs era l'excusa perfecta perquè ningú sospites dels meus plans.

Senyoreta Puig: Vol dir que tots els crims tenen relació amb vostè?

Poirot: Exactament no, simplement de vegades els negocis amb traficants no acaben del tot bé.

(Sala d'estar del balneari. A parat de ploure, s'escolten unes alarmes possiblement de la Guàrdia civil una mica llunyanes. Salvador Gombreny i Enriqueta Jordà marxen cap a França pel pas de la frontera.

Mentrestant els dos traficants van surti corrent cap al bosc per fugir i creuar la frontera.)

Senyoreta Puig: Agafeu-los!

Senyor Estivill: Deixeu-los, van armats i no val la pena.

(Arriba la Guàrdia civil i s'emporten els cadàvers d'unes vacances inoblidables en aquell balneari.)

Cristian Gutiérrez, Manel Giráldez i Miguel Castillo

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Lidia, Mireia i Lorena)

2010-05-31T10:04:00.000+02:00

Les cartes d’Hèrcules Poirot

(Sala d’estar del balneari. Tots seuen en rotllana per intentar saber qui és l’assassí)

Poirot: Qui ha disparat a l’Enriqueta? Si ho diu ara no rebrà les conseqüències.

Senyora Estivill: I quines serien les conseqüències?

Poirot: Doncs, exactament, no ho sé.

Senyora Estivill: Serà millor que m’emporti als nens a l’habitació a dormir perquè és molt tard.

Poirot: Em sembla bé. Bona nit.

(La senyora Estivill, en Jaumet i la Mariona surten de la sala, i se’n van a la seva habitació)

Poirot: Doncs si no confessa, ho descobriré jo mateix.

(En Gombreny entra a la sala d’estar i espantat pregunta per l’Enriqueta.)

Poirot: Ho sentim...

Gombreny: Que ha passat?

Poirot: Li han disparat i encara no sabem qui a sigut.

Gombreny: Però està viva?

Poirot: Hem sap greu, però no.

(En Gombreny surt de la sala plorant.)

Poirot: No us preocupeu, trobaré a l’assassí.

(Poirot s’encamina cap a l’escena del crim i comença a investigar i arriba a una conclusió. El detectiu reuneix a tots els hostes al Brollador.)

Senyoreta Puig: Què vol, senyor?

Poirot: Tinc probes que determinen qui és l’assassí.

Gombreny: Qui és l’assassí?

Poirot: Mireu... tot indica que a estat un accident, els causants d’aquest accident són en Jaumet i la Mariona.

Senyoreta Puig i Gombreny: Com?

Poirot: Els nens estaven jugant amb la pistola del seu pare i sense voler van disparar i la van matar.

Senyoreta Puig: Així què ha sigut un accident...

Poirot: En efecte.

(Gombreny es dirigeix a la cuina i agafa un ganivet. En el brollador se sent un cop que prové de la cuina i tots corren cap allà. En la cuina troben a Gombreny estès al terra)

Poirot: És mort. S’ha tallat les venes.

Senyoreta Puig: S’ha suïcidat?

Poirot: Això sembla.

(Arriba la policia i s’emporten als morts)

Lidia, Mireia i Lorena

Un altre final per a Les cartes d'Hèrcules Poirot (Fatima, Meritxell i Regina)

2010-05-31T09:59:00.001+02:00

Les cartes d’Hèrcules Poirot

(Sala d’estar del balneari. Es repeteix exactament la mateixa escena que clou el capítol anterior.)

Poirot: Es pot saber què ha passat?

Mossèn Pere Jaume: Ell!, Ell m’ha disparat!

(Mossèn Pere Jaume assenyala a en Jaumet que acaba d’entrar a l’escena.)

Senyor Estivill: Hi ha d’haver un error el meu fill no ha pogut disparar a ningú. I menys a un Mossèn com vostè!

Poirot: Si us plau, calma, no pot acusar a ningú sense cap prova. No veu que es tracta d’un nen petit?

Mossèn Pere Jaume: Valga’m Déu! Esteu cometent una gran injustícia amb mi.

(Mossèn Pere Jaume, surt de la sala d’estar fet una fúria. En aquell precís moment entra la senyora Estivill)

Senyora Estivill: Jaumet, tu no hauràs disparat aquell home de bona fe, oi?

( Jaumet s’acosta a la seva mare)

Jaumet: Jo estava al Brollador, amb la Mariona, i ens hem trobat les armes del papa al costat de la font, clar, ens hem preguntat que feia allà. Llavors les hem agafat per tornar-les a la cambra, però en aquell instant ens hem trobat amb en Mossèn i ens ha dit que li donéssim les armes, perquè deia que eren seves, i m’he tornat a preguntar, que fa un mossèn amb armes? Llavors m’he negat a donar-li les armes. I ens ha perseguit per tot el Brollador, la Mariona s’ha caigut i he tornat on estava i com que el Mossèn s’acostava cada vegada més a nosaltres he agafat una arma i he disparat.

Senyoreta Puig: Això vol dir que potser haurà sigut en Mossèn l’assassí d’en Peret?

Poirot: Per ara només hem resolt el tret que li han fet al Mossèn, però encara hem de resoldre els altres assassinats. Algú té alguna cosa a dir?

(Enriqueta Jordà entra amb el seu estimat a la sala d’estar i sense saber que està passant, es posa a parlar pels descosits.)

Enriqueta Jordà: Us volem anunciar que el pròxim dissabte en Salvador i jo ens casarem. Serà un casament senzill, i esteu tots convidats!

Senyoreta Puig: Moltes gràcies per convidar-nos, però ara no estem aquí per parlar del teu casament, sino que, estem intentant resoldre un assassinat.

(Mossèn dissimuladament s’acosta a la porta principal amb la intenció d’escapar, però Jaumet se n’adona i comença a cridar)

Jaumet: S’escapa! El Mossèn s’escapa!

(Poirot corre darrere del Mossèn i el reté i en aquell moment entra la guàrdia civil)

Senyoreta Puig: Així que vostè volia escapar eh..., vol dir que és l’assassí?

Mossèn: D’acord, ho reconec. Jo sóc l’assassí d’en Peret, jo el vaig matar i també al senyor Pastor! Però no tinc res que parlar amb vostès, ja me les apanyaré amb la justícia.

(S’emporten a Mossèn Pere Jaume i tots els altres continuen fent vida normal gaudint de les seves vacances al balneari)

Fatima, Meritxell i Regina

La llegenda de Sleepy Hollow/Rip Van Winkle

2010-05-31T09:56:00.001+02:00

LA LLEGENDA DE SLEEPY HOLLOW/ RIP VAN WINKLE

-WASHINGTON IRVING-

La llegenda de Sleepy Hollow relata la història d’Ichabod Crane, un mestre esprimatxat i imaginatiu que, per alleujar les seves ànsies d’amor i posar remei a la misèria en què viu, es proposa aconseguir la mà d’una rica hereva. Però en el seu camí, el malgirbat pedagog haurà de rivalitzar amb el temible Brom Bones, un jove robust i bromista que compta amb dos aliats molt valuosos: l’espectre d’un genet sense Cap, que té aterrida tota la vall, i la imaginació febril del mateix Ichabod.

El relat barreja hàbilment realitat i fantasia i s’impregna d’un refinat to humorístic, uns trets que també són presents a “Rip Van Winkle”. En aquest segon conte, l’afable però indolent Rip, viurà l’experiència de la seva vida un dia en què, se’n va a caçar a la muntanya i s’adorm. Quan es desperta, vint anys més tard, descobreix que tot, llevat d’ell mateix, ha canviat.

Els vídeos de Sant Jordi 2010!

2010-04-27T00:16:00.001+02:00

Ei, gent!

Ja podeu fer un cop d'ull als vídeos de Sant Jordi d'enguany! Aprofitant el projecte entre els departaments de Música, Socials i Llengua catalana, hem aprofitat per enregistrar en vídeo algunes de les cançons que gravarem al camp d'aprenentatge de Coma-ruga. També hi ha un videoclip amb un tema dels Mishima, un altre dels Macedònia i unes tankes creades per l'alumnat de 1r de batxillerat (que ja vau podeu llegir en aquest mateix bloc). Espero que en gaudiu!
Ah, i felicitats a tothom qui hi ha col·laborat!

Oriol

En temps dels somnis

2010-03-08T17:34:00.007+01:00

EN TEMPS DELS SOMNIS

-MILO J. KRMPOTIC-

Quan el jove Milo és a punt de xerrar virtualment amb l'Anna, una inesperada avaria elèctrica li esguerra els plans i l'empeny a conèixer un veí vell que té moltes ganes de fer-la petar. I això que d'entrada sembla una trobada inoportuna serà l'inici d'una increïble història que connecta el descregut adolescent amb l'oníric món d'un arquitecte genial.

He tornat per ensenyar-te que podia volar

2010-03-08T17:24:00.007+01:00

HE TORNAT PER ENSENYAR-TE QUE PODIA VOLAR

-ROBIN KLEIN-

La vida d'en Seymour, solitari i infeliç, canvia radicalment en conèixer l'Angie, una noia bonica i divertida. Aquesta amistat ajudarà en Seymour a trobar la seva pròpia personalitat i, a la vegada, donarà a l'Angie la força necessària per refer la seva vida, perquè, malgrat les aparences, ella també se sent sola i atrapada en el seu propi món.
Una bellíssima història sobre el valor de l'amistat i la solidaritat, que planteja l'afirmació de la personalitat davant les adversitats.

Cor de drac

2010-03-06T19:07:00.001+01:00

COR DE DRAC
-

En Marc es un noi normal, excepte que és un cavaller cor de drac. Un dia, torna al Món Invisible i allà haurà de lluitar contra les forces del mal, amb els cavallers-llop. Però el que no s’espera en Marc és que no es pugui enfrontar contra aquestes forces físicament.

El fantasma udolador

2010-03-06T18:56:00.002+01:00

EL FANTASMA UDOLADOR
-R. L. STINE-

Tothom pensa que el Hooper Holmes té poR fins i tot d’una mosca. Per això, quan ell i la seva família se’n van a viure a una casa perduda en el bosc i comencen a passar coses realment terrorífiques, ningú no li fa cas. Només ell sent aquests horripilants lladrucs que deixarien glaçat al xicot més valent. Només ell ha hagut d’enfrontar-se a aquells dos gossos enormes i malignes que desapareixen en la foscor sense deixar ni rastre.

El misteri del casalot abandonat

2010-03-06T18:50:00.002+01:00

EL MISTERI DEL CASALOT ABANDONAT

-THOMAS BREZINA-

La Virgi, en Pau i en Lluc volen descobrir què són les llums que es veuen en un casalot abandonat fa anys. Quins misteris s’amaguen allà dintre?

Emili i els detectius

2010-03-05T19:37:00.001+01:00

EMILI I ELS DETECTIUS

-ERICH KÁSTNER-

L’Emili, un nen de deu anys, arriba sol a l’estació de Berlín. Ha d’anar a visitar la seva àvia i li ha de fer arribar una maleta amb diners. Quan li roben la maleta, l’Emili es veu abocat a una persecució plena d’entrebancs i aventures.

Quatre amics i mig en el cas del mitjó pudent

2010-03-04T23:51:00.001+01:00

QUATRE AMICS I MIG EN EL CAS DEL MITJÓ PUDENT

-JOACHIM FRIEDRICH-

L'agència de detectius Charly & Company s'embarca en una nova aventura. Aquest cop té lloc a una illa danesa on passen les vacances d'estiu amb el seu tutor. L'illa és famosa per l'ambre que s'hi pot trobar fàcilment. En una excursió, el Fred troba un ambre molt bonic que, en realitat, és una antiga figura víkinga. Malgrat el seu entusiasme, sap que ha de donar-la a la ciutat, però abans de lliurar-la a l'alcalde la figureta desapareix misteriosament.

Tanka

2010-03-04T23:25:00.002+01:00

Amb el grup de 1r de batxillerat hem estat treballant l'antologia de Màrius Torres. Aprofitant l'ocasió, l'alumnat s'ha deixat anar creant unes tankes més que correctes. Feu-hi una ullada!

Salut!

Viquìpèdia musical!

2010-01-17T22:26:00.005+01:00

Clicant l'enllaç podreu anar a la viquipèdia del projecte del camp d'aprenentatge de Coma-ruga, amb les cançons que hi enregistrarem i els vídeos i coreografies.

http://www.uriviqui.wikispaces.com/

Salut!

Deures de Nadal (lectures)

2009-12-30T14:54:00.002+01:00

Un cop t'hagis llegit el llibre, has de fer el següent treball en ordinador (full blanc, cos 11, justificat, bla, bla, bla...):
ESTRUCTURA EXTERNA
a) Qui és l'autor del llibre? Fes-ne una petita nota biogràfica.
b) Dades de l'obra (Títol, editorial i col·lecció, lloc i data de publicació i nombre de pàgines).

ESTRUCTURA INTERN
Aa) Argument: Fes una explicació cronològica dels fets.
b) Digues breument quin és el tema principal.
c) La novel·la s'esdevé en un temps lineal o conta coses també del passat?
d) En quina època passa i on transcorre l'acció?
f) Personatges:
1. Qui és el personatge principal?
2. Com el descriu l'autor físicament i psíquica?
3. Apareix algun altre personatge important? Com és?
h) Punt de vista:
1. El narrador és el protagonista o no participa en els fets?
2. En quina persona està escrita?
3. Com anomenaríem aquest tipus de narrador?
i) Estructura narrativa:
1. Com està dividida l'obra?
2. A la fi, l'autor deixa tancada l'obra o ens deixa la possibilitat d'imaginar-nosmés coses?

II.2. Anàlisi de la forma
a) És tota la novel.la una narració de fets o utilitza també el diàleg i ladescripció? Posa exemples.
b) Com et sembla que està escrita: amb un llenguatge col·loquial, del carrer, oés un llenguatge culte? Posa exemples.

III. Fes una valoració crítica personal del relat, atenent els aspectes negatius ipositius. Aquesta part l'has de fer al bloc, en el llibre corresponent.Si teniu dubtes, m'escriviu al correu.

Bones festes!

Còmic de Maria Rosa (Àngel Guimerà)

2009-11-07T09:50:00.009+01:00

Un còmic basat en Maria Rosa d'Àngel Guimerà fet per l'Elisabet Rivas de 1r de batxillerat. Per visulaitzar-lo sencer desplaceu el ratolí cap a la dreta a la línia de sota del còmic.

Un nou curs, nous projectes

2009-11-04T09:21:00.004+01:00

Feia dies que no podia escriure. De nou, el temps. Em manca temps. Cada vegada que s'inicia un nou curs vaig de bòlit; se m'omple el cap de projectes i, és clar, requereixen dedicació. Enguany he optat pels blocs, les entrevistes, els vídeos i els còmics. Tot plegat, un intent perquè us ho passeu bé treballant la llengua catalana. Us ho explico una mica, d'acord?

Blocs: crearem blocs amb els grups de 3r d'ESO, tot aprofitant que marxeu al camp d'aprenentatge Pau Casals, al Vendrell. Hi explicarem tot el procés que segueix el projecte, des que s'inicia fins al retorn a l'institut.

Entrevistes: farem entrevistes al professorat del centre i les penjarem als blocs. Ja veureu com el resultat final serà digne de veure!

Vídeos: com sempre, la diada de Sant Jordi tindrà els vídeos com a protagonistes. Enguany treballarem un vídeo d'una cançó en català per classe i l'editarem perquè el dia 23 d'abril estigui llest.

Còmics: amb tots els grups farem còmics de les lectures obligatòries i els penjarem als blocs. Us asseguro que queden genials!

Bé, espero que en gaudiu moltíssim!

Salut!

Oriol

Deures d'estiu - 2n d'ESO i 3r d'ESO

2009-07-05T11:13:00.003+02:00

2n d'ESO R2 i R1:

Heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 1 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances. És una feina imprescindible perquè us pugueu posar al dia en aspectes com ara l'ortografia, la gramàtica, la comprensió lectora...

3r d'ESO R2:

Heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 2 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances.

3r d'ESO R1:

Si teniu una nota màxima de 6, heu de comprar el quadern de LLENGUA basic ESO 2 de l'editorial la Galera i lliurar-lo quan torneu de vacances. Si heu aconseguit més d'un 6, podeu escollir entre el quadern o fer un treball de lectura (igual que el de castellà) d'algun llibre que us vulgueu llegir aquests mesos de vacances. Només cal que m'envieu un correu electrònic i em digueu el llibre que us voleu llegir.

Bones vacances a tothom!
Oriol

Deures d'estiu de 2n i 3r d'ESO

2009-06-25T22:36:00.002+02:00

En breu podreu trobar aquí mateix els deures d'estiu de l'assignatura de Llengua catalana dels grups 2n R1 i R2 i 3r R1 i R2. Recordeu que la nota d'aquesta feina serà la primera del curs vinent i farà mitjana amb la resta de notes del trimestre.

Oriol

Comentari - "Testament mural" (V. A. Estellés)

2009-05-18T08:07:00.002+02:00

COMENTARI DE TEXT
"Testament mural"

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

Vicent Andrés Estellés, nascut l’any 1924 a l’Horta (València), destaca per ser considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Tot i que va endinsar-se en el món de la literatura quan encara era molt jove, en els seus inicis va decantar-se pel teatre, però finalment, entre el 1935-36 va començar a escriure poesia. La característica principal de les seves obres és la quotidianitat relacionada amb el poble, l’intent de plasmar de forma lírica la realitat que envolta el poeta, per tal de poder universalitzar-la, i a més, reflectir el seu tret més característic: el to combatiu de les seves paraules: “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent” (Joan Fuster).
D’entre totes les seves composicions, una de les més importants és Ciutat a cau d’orella (1953), el primer dels quatre poemaris editats entre els anys seixanta i setanta, encara que sens dubte, el més rellevant és El llibre de meravelles (1971), gràcies al qual Vicent Andrés Estellés va esdevenir símbol del País Valencià. En ell, centrant-nos més concretament en el poema “Testament mural”, podem observar tot un seguit de trets significatius en l’obra.
Per començar cal destacar el títol del poema, “Testament mural”, en el qual hi podem veure reflectida la necessitat per part del poeta d’escriure per tal de deixar testimoniatge de les seves experiències, tret que està estretament lligat al fet d’haver-se dedicat al periodisme des de l’any 48 fins el 78 i que afecta fortament la seva literatura, fent- la adoptar, d’aquesta manera, una influència més característica de la crònica que de la poesia. Per una altra banda, el fet que Estellés utilitzi la paraula “Testament” en el títol ens indica la rellevància que té per al poeta la temàtica de la mort, aspecte que va marcar la seva vida des de la infantesa (amb la mort del seu avi i d’un oncle, i anys després, amb la mort de la seva filla), i que podem relacionar amb la Guerra Civil espanyola, moment històric que li va tocar viure al valència en primera persona quan tan sols tenia 12 anys.
Per una altra banda, cal donar importància a la citació que encapçala el poema: “...de la mellor que mai vestís camisa”. Aquesta correspon al clàssic valencià Jordi de Sant Jordi, i tracta l’amor de lluny; és un homenatge a l’estimada de la qual el poeta s’ha vist obligat a separar-se, motiu pel qual està trist i melangiós. Vicent Andrés Estellés escull aquest vers per tal de presentar el seu poema perquè aquest recull una gran concentració dels motius temàtics que s’expressen al llarg de la composició de Jordi de Sant Jordi. El poeta valencià no pren la poesia de Jordi de Sant Jordi com a referència, sinó que tan sols es basa en la temàtica que el poeta clàssic utilitza, i es limita a modificar-la segons els seus gustos i interessos literaris.
Pel que fa a la temàtica doncs, podríem relacionar el poema principalment amb el record de l’amor salvatge, el desig, l’erotisme i la sexualitat, temes representatius pel que fa a la poesia estellesiana. Així com en diversos dels poemes de l’autor els podem veure reflectits en les descripcions constant d’imatges sensorials relacionades amb la sensualitat, en aquest cas Estellés ens els presenta de diferent manera, ja que utilitza l’eina més característica d’un poeta per tal de reflectir les seves experiències: la paraula. Vicent Andrés Estellés pren una paret com a element més important i al voltant del qual gira tot el poema, ja que aquesta realitza la funció de testimoniatge, és a dir de “mural”:”arrapats en la bruta paret de l’escaleta,/amb una voluntat de viure, de perviure...”. A partir de les paraules escrites que trobem en aquesta paret se’ns mostra detalladament la realitat viscuda, el pas del temps, que se centra principalment en el record melangiós de trobades amoroses que estan, per tant, estretament relacionades amb la joventut:”notes ingènues de quadern escolar,/ nota sobre la marxa dels esdeveniments”. La paret de l’escaleta, espai d’allò més quotidià, ha estat l’únic testimoni de l’amor viscut pel jo poètic, per aquest motiu recull fins i tot allò més íntim, més instintiu: ”paraules que parlaven d’un record de carn viva,/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,/ i la pornografia delirant d’uns dibuixos; En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs,/ en aquella paret de friccions ardents”. A més a més, el poeta valencià utilitza repetides vegades el vers “el teu nom i el meu nom” per tal que els protagonistes de les vivències passin a formar part del “mural” de la seva vida, (ja que el nom d’un individu és la paraula que li dóna identitat) encara que no ho fa de forma específica per tal de poder universalitzar-los: “El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,/ en aquella paret plena de cors i rúbriques”. Tanmateix, aquesta exaltació de la joventut, també pot portar-nos a relacionar el poema amb el tema de la mort, com hem dit anteriorment, ja que el jo poètic fa referència al passat des del present, és a dir, recorda, fet que li fa veure cada cop més llunyana l’esplendor passada i més proper el final dels seus dies.
Quant al llenguatge, podem apreciar clarament un tret rellevant de Vicent Andrés Estellés: la utilització de dialectalismes, donat al fet de pertànyer al País Valencià: ”evoque; gaudi; torturen; degollen”. A més a més també cal destacar el predomini d’adjectivació al llarg de tot el poema, tret característic en l’obrà del poeta valencià, proporcionant-li d’aquesta manera una gran riquesa lèxica a la seva obra: “voluntats darreres; fosca escaleta; paraules tendres; paraules obscenes; pornografia delirant; bruta paret; friccions ardents; cal·ligrafia dura; sexe poderós; notacions ingènues; autògrafs autèntics i primaris”.
Vicent Andrés Estellés al llarg de tot el poema “Testament mural” utilitza un gran nombre de recursos estilístics, entre els quals, els que més destaquen són els següents:
En primer lloc, cal donar importància a diferents anàfores que realitza l’autor per tal de donar rellevància als elements principals i al voltant dels qual gira el poema, ja que són els utilitzats per Estellés per tal de deixar constància de la seva experiència: la paret i les paraules: ”en aquella paret plena de cors i rúbriques,/ en aquella paret de voluntats darreres; en aquella paret de la fosca escaleta”; “paraules que parlaven d’un amor invencible,/ paraules que parlaven d’un amor de carn viva/ paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals”.
Una altra forma retòrica destacada és l’antítesi, a través de la qual el poeta ens mostra a través de paraules completament contràries, que la paret ha estat testimoni tant de les escenes més tendres, com de les més salvatges i eròtiques: “entre paraules tendres i paraules obscenes”. També hi podem observar una comparació, que és utilitzada per tal de comparar la paret amb un llit, ja que aquesta ha recollit al llarg del temps les escenes amoroses dels dos amants, accions que normalment solen donar-se en un matalàs: “En aquella paret suada dels amants,/ amarada d’amors com un dur matalàs”. Per últim, també podem trobar una repetició al final del poema per tal d’emfatitzar i donar força al sentit de la paraula amor, ja que és el que el jo poètic més enyora perquè per a ell ara tan sols forma part del record: “aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents”.
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 31 versos alexandrins amb cesura després de la sisena síl·laba que divideix cada vers en dos hemistiquis. La rima és lliure i es combina la rima femenina i la rima masculina.
Així doncs, podem observar com Vicent Andrés Estellés, tot i composar una poesia clarament íntima i quotidiana, aconsegueix gràcies a aquest mateix motiu, universalitzar la seva obra, i arribar a un col·lectiu molt més ampli, assolint d’aquesta manera el seu major èxit, a partir del qual va rebre la consideració de símbol del País Valencià.

Laura Paré

1r de batxillerat

Comentari - "El meu origen t'ho explicaria" (V. A. Estellés)

2009-05-17T23:39:00.002+02:00

COMENTARI DE TEXT
"El meu origen t'ho explicaria"

Ens trobem davant del poema titulat “El meu origen t’ho explicaria” dins d’Ora marítima, un llibre titulat com l’obra escrita per el poeta llatí Ruf Fest Aviè on parla sobre el mediterrani; aquesta obra és utilitzada com a font d’informació ja que fa una descripció de l’Occident Mediterrani; aquest llibre està inclós en el tercer volum de l’Obra Completa titolat Manual de conformitats. El fet que Estellés escollís el títol d’un obra llatina aporta més cultura a la seva obra, ja que el llatí és considerat llengua de cultura. El títol del poema parla sobre els orígens, un tema comú en la poesia d’Estellés; en quant a “t’ho explicaria” pot fer referència a la seva temàtica, que tracta sobre uns temes concrets per motius que han afectat a la seva vida, com ara la mort que va ser molt present durant la seva infantesa ja que va viure la guerra i la postguerra, a més van assassinar al seu avi per motius polítics i el seu oncle va morir per tuberculosi, quan va ser adult va viure la mort de la seva filla amb tan sols quatre mesos i la mort de la seva dona, Isabel.

El poema comença amb la mateixa frase del títol seguida per dos punts, els quals indiquen l’explicació d’aquesta frase. A continuació fa una metàfora en que fa una comparació entre els etruscos com els catalans i valencians, definint-los com a raça castigada, i entre els romans i els espanyols, al·legant que els romans van destruir la cultura dels etruscos just en el moment de la seva puxança. Aquesta metàfora s’explica per la repressió que patia el poble català i valencià, la qual no permetia expressar lliurement l’opinió sobre aquesta situació i el fet d’expressar-la podia sopossar la mort o l’empresonament de l’autor. Al primer tercet fa referència a un amor itinerant, un amor que no es conforma i busca algun lloc desconegut per ser feliç; aquets lloc no es troba al seu origen, ja que diu que el recordaria amb anyoransa, la utilització dels records és una característica d’Estellés. A continuació introdueix uns versos entre parèntesi, la qual cosa pot indicar que està fent una reflexió per a ell mateix o un aclariment als lectors, ja que diu “haveu pensat”. En aquest versos nombra a Salvat-Papasseit, un escriptor del qual destaca que també s’han de coneixer els seus origens per entendre la seva temàtica, aquest passat inclou avantpassats gitanos que Estellés relaciona amb la seva temàtica eròtica càlida i al·lucinant. En l’últim tercet torna a fer referència a la metàfora del principi dient “la meua aventura creuant els mars” i torna a anomenar “tombes”, fent referència als avantpassats i al període de postguerra que vivia l’autor i que va deixar moltes morts. Explica que encara que ell sigui al mar sempre veu aquestes “tombes”, de la mateixa manera que veu “una pols injustament malmesa”; metàfora amb la qual fa referència a la repressió que sofria el país i a les morts injustes degudes a aquest fet, representades com la pols.

Al poema podem observar alguns dialectalísmes, com ara els possessius “meua” i “seua”; Estellés utilitza molt sovint dialectalismes valencians per donar importància a la seva llengua i, potser, també per remarcar els seus orígens, als quals dóna molta importància. El poema és decasíl·lab amb rima lliure, versos blancs, i estructura desorganitzada ja que barreja tercets, versos sols, quintets, etc.

Com a conclusió, aquest poema mostra alguns dels temes més freqüents de la poesia d’Estellés com ara els orígens i l’erotisme, encara que aquí no es tractat en profunditat. També cal destacar que el desordre de l’estructura del poema reflecteix la reveldia del poeta amb el trencament de les normes imposades per alguna escola poètica; fet que també dóna humilitat al poeta, una visió d’ell mateix que el poeta busca molt en les seves obres.

Sandra Rozas

1r de batxillerat

Comentari - "Els amants" (V. A. Estellés)

2009-05-17T22:52:00.002+02:00

COMENTARI DE TEXT
"Els amants"

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, titulat “Els amants” que forma part del Llibre de meravelles (1971). Va néixer el 1924 a Burjassot (València). Amb 12 anys l’atrapa la Guerra Civil Espanyola. És autodidacte; i va tenir com a referents escriptors com: Ovidi, Virgili, Ausiàs March, Ramon Llull, etc.
La poesia d’Estellés ha estat escrita d’una manera visceral, per una necessitat expressiva que el menava a intervenir en el món a través de la paraula amb la qual assajava una ordenació de la seva experiència. La seva és una veu “traumatitzada”, que parla apressadament, amb por de no poder dir-ho tot, sense gaire temps per a la reflexió. És per aquesta raó que ha estat un autor tan prolífic.
En aquest poema el que podem veure és un gran amor, però és un amor amb gran passió entre dos amants que s’amaven molt “...del mati a la nit.”. Es tracta de l’autor i d’una dona a la qual estimava molt. Eren els millors amants que hi havia hagut a València “No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres.”. Estellés descriu una visió molt sensual i alhora bastant quotidiana, com per exemple “...mentre vas estendre la roba.” Des d’aquest moment Estellés comença a recordar totes les coses: “Tot ho recorde..; Han passat anys, molts anys....”. Al llarg de tot el poema, l’autor ens dóna una visó de l’amor que no era respectada en aquella època, sinó que el seu amor era brusc i salvatge com podem veure en aquest vers, “El nostre amor és un amor brusc i salvatge”, ja ha passat molt de temps des d’aquella època i ara només s’ha quedat amb els records. Ja com he dit abans el seu amor no era com l’època ho respectava ni com el de Petrarca, el seu és un amor carnal, de desig. A l’autor a vegades li venia el desig d’un amor amable i educat però no ho aconseguia: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat...”. Aquesta contraposició d’amor ja la podem relacionar amb la citació que fa Estellés d’Ausiàs March “La carn vol carn. Ausiàs March va ser un poeta que va tractar de l’amor espiritual enfront l’amor carnal, és per aquesta raó que Estellés fa referència a Ausiàs March. Aquest poema és com una mena d’una lluita entre dos amors diferents, salvatge i espiritual.
La figura retòrica que apareix principalment és la hipèrbole, ja que en tot el poema l’autor fa una exageració de l’amor dels amants. Aquesta exageració és per veure en primer vers i també a l’últim“ No hi havia a València dos amants com nosaltres”. També podem trobar una antítesi “matí” i “nit”, “ara… i després”. A més apareix també sinonímia en “brusc” i “salvatge”. En el poema podem trobar també una exclamació retòrica a “Què voleu que hi faça!”, l’al·literació de “s” en el vers 4 “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.”, asíndeton al vers “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny… el peçó d’una orella.” També podem trobar una personificació de l’amor que “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. I una altra figura que hi podem trobar és la vaguetat en “això i allò…”.

Alina Lisnevska

1r de batxillerat

Comentari - "res no m'agrada tant" (V. A. Estellés)

2009-05-17T22:41:00.003+02:00

COMENTARI DE TEXT
"res no m'agrada tant"

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Ens trobem davant de “res no m’agrada tant”, un dels poemes recollits dins del poemari Horacianes, de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), poeta valencià més destacat del segle XX i un dels més reconeguts en la seva llengua. La seva obra, es caracteritza, entre d’altres coses, pel seu gran nombre de producció literària, per la correlació imparable de la seva creació, fet que ens deixa veure, clarament, la influència de la seva altra passió, el periodisme, ja que es veia en la necessitat obsessiva d’escriure, gairebé en forma de crònica, per tal de deixar constància del món que l’envoltava i de les seves experiències com a portaveu d’un poble, és a dir, de representar el drama col·lectiu en forma de paraules, la dura realitat en la qual els va tocar viure.

Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.

Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.

La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.

Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.

Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.

Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.

Sílvia Paré

1r de batxillerat

Comentari - "Cançó de bressol"

2009-05-17T21:17:00.009+02:00

COMENTARI DE TEXT

"Cançó de bressol"

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

Vicent Andrés Estellés va néixer a Burjassot (València) el 1924. La seva infància va ser dura perquè va haver de superar la mort del seu avi i del seu oncle; a part, quan tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola i va fer que deixés els estudis. Al 1942 va treballar al diari “Las Provincias”, després, al 1953, va fer el seu primer llibre Ciutat a cau d’orella, uns anys després va morir la seva filla als quatre mesos, fet que el va portar a escriure La nit i Primera soledad. Un dels llibres que més es coneix és el Llibre de meravelles, publicat al 1971, junt amb altres. Durant aquests anys guanyarà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi d’Óssa Menor i el Premi de les Lletres Valencianes, entre d’altres.
Ens trobem davant el llibre de La nit, en el poema “Cançó de bressol”, el qual va ser dedicat a la seva filla ja que va morir amb quatre mesos; aquest fet va marcar molt, tant la vida personal com la professional de l’autor, per aquest motiu trobem la mort com un dels temes principals al llarg de la seva obra.
Per començar, destaquem el títol del poema “Cançó de bressol”, a partir del qual podem observar que va dedicat a un infant, fet que ens deixa intuir que aquest serà suau, tendre i dolç.
A continuació també donem importància al primer vers, ja que per una banda, intensifica que la “mort” li pertany, perquè utilitza el pronom “jo”: “Jo tinc una Mort petita”. També per la personificació de la paraula ”Mort”, que deixa reflectida a través de la majúscula que era una mort molt important per a ell, ja que es tractava de la de la seva filla. Aquest vers es repeteix en diferents parts del poema, tret que podem relacionar al fet que sigui una cançó, ja que l’utilitza com a tornada. Aquest fet ho podem veure en els últims quatre versos, perquè són d’una cançó de bressol valenciana: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”, aquests llocs els podem relacionar amb la quotidianitat i amb la seva infantesa. Per una altra banda l’adjectiu “petita” ens acaba d’aclarir que el poema va dirigit a la nena. Aquest fet ens el mostra en altres versos: “que trau els peus dels bolquers”.
El tema del record i de la nostàlgia també són destacables en el poema, ja que es tracta de la seva filla i encara que estigui morta ell no l’ha oblidat i perdura en la seva memòria, com podem veure en diferents versos: “amb mi va i amb mi se’n ve; com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.” El que també podem destacar és que, tot i que la nena hagi mort, Estellés, en tot el poema, hi fa referència en present: “ tinc; nodresc; em nodreix; trau els peus...”
Pel que fa al llenguatge destaca la utilització de dialectelismes, com per exemple: “Només tinc la meua Mort i no necessite res”, la repetició del possessiu “meua”, és per donar èmfasi al fet que, qui ha mort és la seva filla: “meua i ben meua només; Molt més meua que la vida: És la meua ama...”
Pel que fa a la mètrica, el poema està compost per 16 versos de set síl·labes cadascun, és a dir, són heptasíl·labs, amb rima lliure. També trobem diferents figueres retòriques com per exemple comparacions i anadiplosis: “Com jo la nodresc a ella,/ ella em nodreix igualment”, Estellés utilitza aquestes figueres per tal d’emfatitzar que li pertany com hem dit anteriorment, també utilitza la polisíndeton per tal d’accelerar el poema: “És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger”
En conclusió, diem que Éstellés és un dels poetes més coneguts en el segle XX. En aquest poema reflecteix la necessitat d’escriure per poder deixar constància de les seves vivències, fet que es relaciona amb el seu primer ofici de periodista que fa que la seva literatura s’apropi a les cròniques.

Alba Lucena

1r de batxillerat

Comentari - "He aixecat, mentre escrivia, el cap" (V. A. Estellés)

2009-05-17T21:12:00.006+02:00

COMENTARI DE TEXT
"He aixecat, mentre escrivia, el cap"

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

Ens trobem davant d’un poema de Vicent Andrés Estellés, (Burjassot, 1924- València, 1993). Era periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seva llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March, que era un poeta medieval del segle d’Or.
Aquest poema és el 24 de l’Antologia poètica, “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, que es troba dins el llibre Sonata d’Isabel (1990), dins Sonata d’Isabel, Obra Completa del volum 10, on aquesta obra és dedicada a la seva dona durant la seva etapa de vellesa.
El motiu pel qual el poeta escriu aquest poema és perquè mentre estava escrivint, va aixecar el cap i es va fixar en una vella fotografia de la seva joventut en què apareixen la seva dona i ell.
Al títol diu: “He aixecat, mentre escrivia, el cap”, el poeta destaca el seu vessant poètic “escrivia”.
Per començar en el primer vers és igual que el títol i en el segon vers diu “ i ulls cansats de la cal·ligrafia”; aquí l’autor vol dir que era molt treballador i que potser es dedicava molt temps a escriure. Al tercer vers diu “he vist enllà, damunt d’una tauleta..”, un símbol de quotidianitat que utilitza Estellés per donar-li al poema un to d’originalitat i de realitat, que també fa servir en altres poemes.
Més avall, entre els versos 6 i 8, compara l’autor el fet d’estimar amb un ocell de ritme popular també referint-se a una cançó, també el compara amb un gresol i una fotografia que, com podem veure, el poeta focalitza. En el vers “ de fa mil anys o de fa quatre dies”, hi ha una dicotomia i una antítesi ja que parla sobre el fet que una fotografia potser fa molt que l’ha fet, però la recordes com si hagués passat fa molt de temps o només quatre dies.
Al vers “tu i jo, Isabel, feliços d’amor”, fa un referent a la persona a qui va dedicat el poema, una persona real que és la seva dona Isabel. Al vers següent parla de les Sitges, ho posa en majúscula per donar-li un to d’importància i per fer saber els seus orígens.
Diu més avall que recorda la seva dona quan veu sovint la fotografia, la recorda amb un cos esvelt i amb una mirada trista, i a continuació la compara amb un cànter de Nàquera, que és un càntir propi del seu poble.
Esmenta la nit, símbol de foscor i de fer les coses d’amagat.
Uns versos després diu “amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire / aquell instant de l’any 48”, aquí podem veure que l’autor del poema primer de tot utilitza el seu dialectalisme valencià, però no només en aquests versos sinó al llarg de tot el poema podem presenciar aquest dialectalisme o en molts dels seus poemes, després hi ha un encavalcament i per acabar de parlar d’aquestos versos Estellés recorda l’any 48 com l’any que es va fotografiar amb la seva dona Isabel.
El vers “Tu vares fer que cregués altre cop” vol donar un to d’esperança.
En els versos 20 i 21 es troba una enumeració on l’autor ha volgut acumular alguns substantius per descriure una sèrie de coses que ella aportava com ara la seva companyia, el seu silenci o el seu ajut.
Més endavant al vers 25 diu “Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills” , els fills com a símbol de descendència gràcies a la fotografia, és a dir, d’estar amb la seva dona i per continuar diu que hi ha silenci a la casa, referint-se al fet que falta ella, que els seus fills estan dormint i que és de nit.
Un altre fet que destaca és que hi ha un joc de paraules entre amant i amats per sempre, és a dir, que s’estimaven molt.
Al vers següent hi ha una metàfora referint-se al poema amb un to fràgil quan diu síl·labes de vidre, “un ram convuls de síl·labes de vidre” .
Més tard, al vers 32, diu “Creix el mural de calç i de coets”, fa una metàfora que defineix l’amor d’Isabel i també es dóna la idea de festiu i d’amor.
Als versos 35 i 36, on diu “ Secret amor, estendard lluminós,/ barres de sang sobre un blanc intocable”, fa una altra metàfora referint-se a l’amor d’Isabel.
A continuació surten els topònims d’Alacant i Castelló perquè es vegi més proper a la realitat el poema.
Per acabar al poema surt un fragment que Estellés també l’introdueix en el poema “Jo no escric Églogues”. En aquest fragment hi ha molta sensualitat, amor i molt romanticisme, encara que també parla d’amants com en el poema “Els amants”.
Més endavant, el poeta esmenta la paraula “gesmils”, que és un dialectalisme valencià que provoca un to d’erotisme i sensualitat. També el nom de la destinatària del poema l’assimila amb un gesmil que el poeta el posarà en un pitxer amb aigua, i això es tracta d’una metàfora.
Al final del poema diu “posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí”. Amb la paraula “camí” es refereix a la seva feina i la seva vida.
Aquest poema va ser escrit quan Estellés tenia 66 anys, just abans 3 anys de morir.
Per acabar, tenint en compte la mètrica, podríem dir que és un poema decasíl·lab, d’art major amb rima lliure, No es divideix en estrofes , sinó que és un conjunt de versos, amb un total de 49.
En conclusió, en aquest poema el que vol dir Estellés és que mirant una foto li vénen molts records de la seva a dona a qui estimava molt i passant per totes les coses viscudes amb ella.

Cristina Egea

1r de batxillerat

Comentari - "aquest any miserable" (V. A. Estellés)

2009-05-17T21:05:00.006+02:00

COMENTARI DE TEXT
"aquest any miserable"

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), autor de nombroses obres poètiques, va néixer a Burjassot, motiu pel qual la seva poesia se centra tant en exalçar la seva ciutat, la seva llengua i la lluita per aconseguir que sigui forta, tot això sense deixar de banda la seva part més significativa, la quotidianitat i la humilitat.
Ens situem al poema “aquest any miserable”, que es troba dins el llibre “Horacianes” publicat al 1974. Aquest serà un poema de lluita i vindicació, és a dir, un poema on els sentiments i les sensacions de l’autor es veuran expressats directament, com normalment veiem en la poesia estellesiana, tant si és un tema important com banal; i els fets es veuen exposats en forma, podríem dir, de “crònica periodística”; és a dir, en narrar els fets que succeeixen amb gran precisió com si fos una crònica, fet que podem relacionar amb el seu vessant més professional, com és el periodisme, ja que tant el literari com el periodístic sempre van units, si més no, de manera regular. El títol ja ens indica aquesta temàtica de lluita i repressió: “aquest any miserable” ja ens situa en un lloc i en un temps, a més de proporcionar-nos bona part del significat del poema com gairebé ho fan tots els poemes d’Estellés.
Aquesta composició, de forta càrrega històrica, ens explica amb to humil els fets que es desenvolupen als anys seixanta, centrant-se a València, ciutat i llengua que el poeta reivindica mitjançant l’escriptura, que és on ell té el poder.
En els dos primers versos l’autor ens situa a una època exacte, 1963, tret característic en Estellés i la seva poesia com és donar realitat al recorregut que ens fa per la seva vida, l’any ens és especificat amb el “d. de c.”. Durant aquest any València pateix diversos canvis, que no només afecten al poeta sinó que també la seva ciutat i la seva llengua. Un dels grans i importants esdeveniments és l’inici de la denominada “Batalla de València” que va provocar la fractura política i social al País Valencià, causant així un gran conflicte entre dretes i esquerres (on el poeta es trobava). D’aquesta manera s’explica el record “amargament” viscut al 1963, ja que va ser una època obscura per allò pel qual l’autor lluitava, el nacionalisme valencià. Les citacions també són característiques dins la poesia estellesiana, aquest és un poema on es cita molts dels autors valencians importants i que lluitaven pels mateixos ideals que Estellés. Vicent Ventura, al qual dedica un vers (“vicent ventura, desterrat a munic o parís”), va ser un periodista valencià que va participar en el “Contubierno de Munich” on lluitaven contra el franquisme, és a dir, contra la dreta antivalencianista, motiu pel qual va ser desterrat a París. També apareix citat Sanchis Guarner, un dels filòlegs més importants dins la llengua valenciana, que en allistar-se a l’exèrcit republicà i lluitar contra la dreta antivalencianista i anticatalanista, va ser atacat per aquests i desterrat a Mallorca. A més de citar-se a ell mateix com aquell que l’única cosa que pot fer és escriure per mostrar el seu descontent sent així arraconat, cita en major importància a Joan Fuster. Diem en major importància, ja que és com el protagonista central del poema, al qual són dedicats tres versos. Un any abans Fuster havia publicat un llibre que va anar acompanyat de polèmica, Nosaltres els valencians, on exposava les seves idees nacionalistes i, per tant, d’esquerres. El llibre va ser cremat públicament, succés que apareix escrit al poema (“la gent, obscena, crida i crema un llibre”), on ens descriu la conducta de la gent que actua a favor del franquisme i la censura, és a dir, en contra de la llibertat de pensament i d’expressió. Estellés explica, als versos dedicats a Fuster (“diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi”), la repressió i la censura viscuda durant aquesta etapa dictatorial, on si volies escriure els teus sentiments ho havies de fer de forma clandestina. Però tot i descriure una ciutat repressiva i, de vegades, clandestina, Estellés mai pot deixar de banda la realitat relatada de forma directa i la quotidianitat, tractada bastament en totes les seves composicions per mitjà d’elements del dia a dia (”carrers de valència” tan citats en altres poemes, “deien pel veïnat”...) i topònims reals, que ell coneix com “munic o parís”, “burjassot”, ciutat de la qual ell és i, per tant, fa referència als seus orígens, o “suec”.
L’estructura d’aquest poema, com en gairebé tots el poemes introduïts en “Horacianes” la mètrica trenca amb els esquemes convencionals, per transformar-se en un poema d’una sola estrofa d’onze versos anisosíl·labs i rima lliure.
Pel que fa a recursos formals, el poeta té un nivell poètic estructurat, però no el to emotiu al qual estem acostumats, a nivell lèxic-semàntic apareix una rica adjectivació, sobretot de to desanimat i trist, com “aquest any miserable” (v.1), “serà molt recordat i molt amargament” (v.3)... Però no és un poema on veiem aquest joc de figures estilístiques que moltes vegades utilitza per decorar, emfatitzar, accelerar... sinó que notem que la seva absència és deguda a la forma directa en la qual vol transmetre els fets succeïts durant “aquest any miserable” i, per això, no necessita els recargolaments i les paraules enrevessades.
En la vessant lingüística trobem absència de majúscules que atorga al poema un to humil, ja que Estellés vol donar prioritat a allò de què s’està parlant que és la part important del missatge que està enviant, i si ho posés amb majúscules la composició perdria tota la seva càrrega transgressora. Fins i tot la utilització, no vista anteriorment, de nombres romans, una vessant que dota de cultura al posseïdor i l’uneix amb els antics autors llatins, ell els posa en minúscula per tal de treure importància al to culte i donar un sentit humil i més proper a les persones, en especial els lectors. A més a més, el poeta exalça allò quotidià i vol acabar amb els valors establerts pels usos topogràfics i les normes. Però, pel que fa a la part dialectal, molt utilitzada per aquest autor, aquest és un poema que està absent de dialectalisme.
En conclusió, és un poema que parla d’una època dolorosa, de canvis i fets importants dins la societat valenciana i per al propi autor. Tot i causar gran amargor al poeta, ell no ens mostra el to emotiu la qual estem acostumats, sinó que ens parla d’un sentiment i una sensació, com anteriorment hem dit, en forma de crònica.

Patricia Moreno

1r de batxillerat

Comentari - "A Sant Vicenç Ferrer" (V. A. Estellés)

2009-05-17T12:39:00.003+02:00

COMENTARI DE TEXT
"A Sant Vicenç Ferrer"

Epístola amb segell d’urgència

A BOQUETA NIT

Escric sota una lluna amarga com la fel.
(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...)
Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

Em pesen les sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar.
Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.

M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar.
S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau, fa deu dies, al llit.
No tenim ganes ja de parlar, de dir res.
Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.

Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei.
T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta.
Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.

Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema, ací,
com un taló ben coent, ben amarg.
L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.

¿He de dir que tu ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de «nostra parla»
i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

i el teu verb, i la teua voluntat unitària
als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles,
i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?

M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.

Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!
És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

Ens situem davant d’una composició de Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut el 4 de setembre de 1924, que a l’edat de dotze anys va viure l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Podem trobar moltes obres escrites per ell, però sobretot destacaríem “Llibre de Meravelles”, publicat al 1971 sota la dictadura de Franco. En moltes de les seves obres fa referència a aquesta època tan obscura, de repressió, i en d’altres es refereix a temes relacionats amb fets autobiogràfics que van marcar la seva vida.

El poema “A Sant Vicent Ferrer” s’inclou a “La nit” (1956), dins Recomane tenebres, en la seva Obra Completa 1. “La nit” és una obra on Estellés reflecteix la mort de la seva filla de quatre mesos i on descriu aquesta època amb tots els sentiments d’amargor que l’acompanyen.
Començant pel títol del poema, podem deduir que el poeta el dedica a Sant Vicent Ferrer, el patró de València, o que li fa una petició. Sant Vicent Ferrer va tenir una participació directa en la Cisma d’Occident i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a candidat de la corona catalanoaragonesa, en el Compromís de Casp; se’l coneix per les seves prèdiques.
Després del títol veiem una cita entre parèntesi “(Epístola amb segell d’urgència)” on es veu la desesperació del poeta, la urgència que necessita, és a dir, possiblement aquesta carta és la petició que fa a Sant Vicent Ferrer i que necessita fer-la arribar urgentment.
Sota aquesta cita, també en podem veure una altra que diu “A boqueta nit”, que es refereix a l’entrada de la nit quan, possiblement, el poeta escrigué aquest poema.
Ja començant per l’estructura del poema, observem que és una composició formada per 24 estrofes compostes per tres versos cadascuna. Aquests versos són alexandrins sense cesura, i s’anomenen tercets.
En el primer tercet ens situa en el moment en què escriu: “sota una lluna amarga com la fel” (vers 1), és a dir, escriu amb amargor i tristor, ja que veu la lluna d’aquesta manera. A continuació intensifica la seva tristesa amb “No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar” (vers 5); escriure és la seva professió, el que més li agrada fer, i si diu que no té ganes d’escriure és un fet preocupant ja que pot estar passant una molt mala època.
En la tercera i quarta estrofa apareix la quotidianitat que reflecteix Estellés en molts dels seus poemes per tal de fer-los més propers. Aquesta representació d’elements la podem veure en “mentre es calfa el sopar” (vers 7) o “Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills” (vers 12). En aquestes dues estrofes apareixen dos fets autobiogràfics que són la mort de la seva filla, ja que l’infant que “plora i plora en el pis del costat” (vers 9) fa que la recordi, i la malaltia de la seva dona que ja portava deu dies al llit. Ell està trist i per la finestra escolta l’escàndol dels grills, símbol del pas del temps o bé també es poden considerar un símbol antireligiós, per tal d’aportar un to irònic al poema ja que Sant Vicent Ferrer era un patró lligat amb la religió.
En la cinquena estrofa utilitza la ironia per dir que ja no conserva l’esperança excepte en el Sant, al qual molts poetes de l’època solien escriure-li un poema; ell, com a poeta que és, se sent gairebé obligat a escriure-li’n un però no ho farà de la manera que tots ho fan, és a dir, no l’adorarà pels seus actes sinó que farà una composició a la seva manera. Més tard tornen a aparèixer les paraules “amarg” i “coent” (vers 17) que reflecteixen de nou la tristesa i desesperació del poeta.
Les dues estrofes següents adquireixen un to irònic i en elles s’hi reflecteixen les accions que ha arribat a fer Sant Vicent Ferrer, els miracles, etc. I el poeta es pregunta si ha de dir tot allò que la gent diu d’ell, és a dir, si ha de fer com els altres i exalçar-lo com a Sant que és.
La novena i desena estrofa reflecteixen la preparació del poeta per tal de fer la súplica “de quatre coses clares” (vers 27) al Sant, ja que li dirà les coses clares: “M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell” (vers 25). A continuació fa una declaració de principis on podem veure la necessitat d’Estellés de lluitar; ell no vol la pau, ja que se la vol guanyar, però vol la protecció de Sant Vicent Ferrer i força per tal de continuar lluitant contra els moments dificíls que està atravessant. En aquesta mateixa estrofa també podem veure com la professió de forner, que va estar vigent durant la seva joventut i que li venia d’herència, influeix en la seva poesia: apareix el pa i el forn (vers 34).
En les següents tres estrofes, el poeta ja utilitza un to més directe i violent. Això ho veiem perquè vol utilitzar les paraules com a armes, per atacar (versos 41,42 i 46), i també es dirigeix als “ídols imbecils de les paraules” (vers 45) que podrien ser els governants o l’Església, els quals tothom adorava. Per tant, el que està fent en aquestes estrofes també, és una altra declaració de principis, ja que vol dir tot allò que pensa sense embuts, fent servir les paraules com si fossin armes, que és la manera que té de lluitar i solidaritzar-se amb els que també lluiten. En acabar aquestes estrofes cita el següent vers: “Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança” perquè ell mateix demana que el Sant li dóni l’esperança que necessita per tal de poder continuar lluitant i tenint fortalesa.
Ja a les estrofes 17 i 18, el poeta fa referència a les èglogues, composicions que cultivava el seu referent Garcilaso de la Vega. En aquests versos, rebutja la poesia garcilasista, promoguda pels organismes culturals del franquisme, ja que ell pensa que pràcticament és trair qui lluita o qui passa son o fam; pensa que és un acte insolidari. Com podem veure, Vicent Andrés Estellés utilitza els seus referents com a models per tal de criticar o elogiar allò que l’interessa, és a dir, moltes vegades els utilitza per poder exposar algun aspecte de la societat de manera indirecta; la utilització d’una veu poètica per tal de poder escriure allò que pensava sense el risc de ser castigat per la repressió del moment, era un tret que Estellés utilitzava molt en la seva poesia.
Després de la utilització d’un dels seus referents, el poeta continua demanant la protecció del Sant: “Solament que em sostingues ben calent, ben humà”; i també continua tenint una esperança: “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa”, és a dir, pensa que tot allò dolent sempre té alguna cosa bona.
Vicent Andrés Estellés se sent “un entre tants”, un més en la societat, no es creu superior pel fet de ser poeta. Té una imatge de tristor per Europa, que ha patit durant aquest temps i en les estrofes 21 i 22 torna a aparèixer el pa, que no deixa de ser un element del dia a dia.
Ja en les últimes estrofes, el poeta torna a mencionar les paraules com a funció d’armes, per dir allò que vol i pensa, per parlar clar a Sant Vicent Ferrer. Però quan està proposant d’agafar les paraules com a armes, en l’últim vers acaba dient “(O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)” formulant així una clara antítesi amb el vers anterior “És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent”. Aquesta antítesi ens pot donar la sensació de rendiment del poeta davant de tot un cop ha acabat ja el poema o d’ironia, referint-se a callar com fan tots els poetes que només exalcen les accions del sant.
Llavors, com hem pogut observar, el Sant només ha sigut un motiu que Estellés ha utilitzat a la manera de la devoció popular per poder parlar d’allò que l’interessa.

Si ens endinsem més en el poema, podem localitzar la utilització de dialectalismes valencians i de figures retòriques. L’ús de dialectalismes valencians és una característica destacable en la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que, mitjançant l’ús d’aquests reivindica, al mateix moment, els seus orígens i les seves arrels. Alguns exemples poden ser: “açò” (vers 2), “s’ou” s’escolta (vers 8), “torne” (vers 35), “sent” (vers 59), etc.
Pel que fa a les figures retòriques, podem observar algunes comparacions “Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu” (vers 3), “El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor” (vers 34), “que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls” (vers 46) ... L’abundància de comes en la segona i la quarta estrofa, serveix potser per emfatitzar el to o per alentir els versos. També podem observar una anàfora en els versos 62 i 63 amb “Europa em dol”; després apareixen algunes metàfores com “El camí de la punxa conclou sempre en la rosa” (vers 58), amb la qual mostra que encara té esperança, o la del vers 68 “és l’hora violenta, per fi, de la saó” amb què diu que ja és l’hora d’utilitzar les paraules clares i violentes per atacar. Finalment apareix una pregunta retòrica que fa d’antítesi, abans citada, amb la qual finalitza el poema.

Per acabar el comentari, cal destacar la senzillesa amb la qual s’expressa Estellés i amb què fa que els lectors ens sentim més propers als seus poemes; la seva poesia és important i única per la utilització de la quotidianitat, un llenguatge col·loquial i moltes vegades dialectalismes valencians, a part dels temes que s’hi reflecteixen. Així doncs, Vicent Andrés Estellés serà un personatge molt important que amb la seva destacable poesia i totes les obres que escriurà al llarg de la seva vida, enriquirà el món de la literatura catalana.

Yaiza Donaire

1r de batxillerat

Comentari - “pare” (V. A. Estellés)

2009-05-16T00:06:00.005+02:00

COMENTARI DE TEXT
"pare"

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet imponentment.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.

Ens trobem davant del poema “pare”, que es troba dins el llibre Horacianes escrit l’any 1974, un dels llibres de més èxit de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més prolífics de la literatura catalana que ho combina amb el periodisme. Neix a Burjassot l’any 1924 i mor al 1993. Amb dotze anys viu la Guerra Civil Espanyola, una època que per al poeta va ser una de les etapes més felices de la seva vida, tot i que la postguerra va ser totalment al revés; repressió, censura, imposició del castellà i per tant intent de destrucció del català. Fou cap de redacció de “Las Provincias”, diari conservador que prové d’institucions franquistes, tot i que ell escrivia crítica literària, assajos, critiques de cinema... ho feia per guanyar-se la vida i no estava pas d’acord, ja que a més, havia d’escriure en castellà.
Horacianes és una mena d’homenatge a la persona el qual seria el seu referent a un munt de poemes. En ells podem veure com Estellés utilitza el seu nom per a dir segons que coses, ja que en aquella època estàvem en plena repressió i censura, si el poeta als seus versos deia coses que per la societat d’aleshores no era correcte, podria ser exiliat o directament matat. Tot i així hem d’aclarir que Estellés no utilitzava el seu nom per a criticar durament la societat ni la política del moment, sinó petits matisos que amb la ajuda d’Horaci podien tenir un sentit més “suau” a allò que deia, a més a més, el seu nom dóna un punt més poètic a les seves obres literàries.
Començarem a analitzar el títol del poema, “pare”, com podem veure el títol està escrit en minúscula, és un tret molt característic de la poesia de Vicent Andrés Estellés ja que ell ens diu que és un més de la societat i és una persona humil, per tant als seus poemes apareixeran versos en minúscula per donar un to humil, senzill i emotiu que per al poeta signifiquen les coses insignificants, tot i que són les coses que més hem de valorar. Pel títol podem saber que el poema va dedicar al seu pare, el qual té una relació molt estreta i amb molta estima.
Al primer vers, veiem que continua amb la minúscula i com es dirigeix directament al seu pare, “no sabies llegir ni escriure. / no sabies de lletra.” el seu pare no havia anat a l’escola, per tant no en sabia d’això, podriem dir que el seu pare era analfabet tot i que als versos següents veiem com el poeta se sent malament quant es descriu amb aquest adjectiu a una persona com el seu pare, “analfabet, es diu això d’una manera expeditiva”. Al poeta li molesta que la gent digui la paraula analfabet, ja que és per a ell, un qualificatiu humiliant que causa dolor i que és despectiu.
Continuadament trobem potser el que serà la part més representativa de tot el poema, relacionada amb la temàtica de tots els poemes que es troben dins del llibre Horacianes, “intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venussa, / més endavant de roma, / i fins i tot em vas permetre anar a grècia.”, les paraules claus d’aquests versos són: venussa, roma i grècia, ja que el poeta es refereix a: Burjassot, València i Madrid que van ser els llocs on el seu pare va esforçar-se per què ell pogués estudiar. Van ser llocs que anomena Horaci als seus poemes i ara, Estellés els representa per anomenar els llocs més importants per a ell al llarg de la seva vida.
Estellés ens explica als versos següents que el seu pare estava sempre molt atent a tot allò que ell escrivia des de ben jovenet, es mostra interessat i això per ell era i serà per sempre molt important, explica que no sap si els llegia o si simplement els mirava i els intentava entendre, però no podia i el demanava que se’ls llegís així sí que els entendria.
Els versos que segueixen, trobem un altre tema molt freqüent en la poesia d’Estellés, el pas del temps i el canvi de la societat d’un temps endarrere, amb això es dirigeix al seu pare dient-li: “el meu llatí ja no era el teu llatí”.
El poeta sent com el seu pare està al darrere seu, a les seves espatlles mirant com escriu aquest poema, potser perquè el necessita i ara no hi és. En tot el poema veiem com en realitat tot es un record del passat (tema també, molt usual als poemes d’Estellés).
Per acabar amb l’anàlisi del tema d’aquest poema, hem de citar una altra relació amb Horaci ja que apareix el nom de venus.
Pel que fa a l’estructura del poema, trobem que són 31 versos amb una forma irregular, rima lliure i amb recursos lingüístics com: paral·lelisme o també podríem dir anàfora als versos 2 i 3 “no sabies llegir ni escriure. / no sabies de lletra.”, en aquest poema no trobem ni metàfores ni comparacions, la qual cosa és estrany en la poesia d’Estellés ja que sempre surten en quasi tots els poemes. En canvi, si veiem dialectismes com: escolte, recorde, açò, espatles, necessite, aquests mots donen una autenticitat a la manera com es parlava al seu poble, i fa arribar als lectors a sentir més a prop el que ens vol expressar el poema i també ho fa més real.
En conclusió, aquest poema va dirigit al seu pare, que va ser molt important per a ell a la seva vida i és tot un seguit de records que ens els mostra de manera emotiva i molt humil.

Desireé Seguí

1r de batxillerat

Comentari - “Assumiràs la veu d’un poble”

2009-05-15T23:50:00.008+02:00

COMENTARI DE TEXT
“Assumiràs la veu d’un poble”

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetllaren

la llarga nit del teu poble.

Vicent Andrés Estellés, (Burjassot,1924-València,1993) periodista, escriptor i potser el més important poeta valencià del S-XX. El poema que en tractarem és “Assumirás la veu d’un poble” que forma part del Llibre de meravelles publicat al 1971. En aquest llibre es reflecteix una visió real entre crua i meravellosa de l’època en la qual ell viu, situada en temps de guerra, postguerra i en plena dictadura.
En aquest poema l’autor intenta expressar l’inici d’una etapa d’èxit dintre de la societat valencià.
Començarem analitzant el títol “Assumiràs la veu d’un poble”. Amb el terme “Assumiràs” l’autor valencià vol expressar una obligació en segona persona. Així, l’autor ens explica el recorregut per la València que ell coneix, perquè vol arribar a ser poble, fent referència a les coses petites de cada dia, és a dir la quotidianitat
Analitzarem el poema per estrofes; en la primera, l’autor ens diu que el jo poètic és ell mateix, però tot i així, expressa que es dirigeix cap alguna persona. Fa referència al seu poble (Burjassot, València) i ens diu que ha de lluitar pel poble, a més de patir tots els problemes que això suposa. En la segona, el poeta vol expressar que ho passarà malament pel seu poble. A més de la repressió a l’hora d’escriure a la qual està sotmès, a causa de la dictadura viscuda en aquella època. També expressa el sentiment de col·lectivitat, de ser el referent del seu poble, perquè només ell estarà despert per vigilar-los. En el següent fragment, el poeta és el vigilant del poble pel qual ha de vetllar. L’autor fa referència a les persones que estaven vivint la guerra en aquell moment i no podien expressar el seus sentiments i opinions de manera lliure perquè, si no, possiblement s’arriscaven a morir. En la quarta estrofa, Estellés ens diu que no es podran expressar com ells haurien desitjat i hauran d’assumir la pena del poble, ja que el poble valencià va ser vençut a causa de la guerra. La cinquena estrofa reflecteix el final de la guerra perquè s’expressa a un poble caminant entre la pols, v.23 “seràs un poble, caminant”. A més, els dos últims versos d’aquesta estrofa intenten donar ànims a la població per poder continuar endavant. Tot i que encara es troben en plena postguerra, v.25, 26 “vida amunt i nacions amunt, /una enaltida condició.”
A la 6a estrofa, el poeta diu que no es privarà de dir el que sent. Ell expressarà el que vol en el moment oportú i la dirà amb passió i honestedat. Dirà el que vulgui sense pensar en les conseqüències posteriors, però el poeta ho farà pel bé del poble.
Finalment, a la última estrofa, el poeta diu que va intentar dir el que pensava encara que s’arriscava a ser delatat, assassinat o possiblement es rigueren d’ell. Però el poeta prefereix tenir la consciència tranquil·la a l’haver dit el què sent i tenir dignitat abans de no intentar-ho.
Pel que fa al llenguatge es tracta d’un llenguatge senzill, ja que és un poema dedicat especialment al seu poble. Per tant, es tracta d’un llenguatge directe, simple i humil però sobretot entenedor per a la gent.
En aquest poema trobem diverses figures retòriques com per exemple una polisíndeton, anàfora i enumeració entre els 5 primers versos. A més d’una metonímia al v.21 “Deixaràs de comptar les síl·labes”, una sinestèsia al v.42 “Després del teu silenci estricte”, i finalment una metàfora al últim vers.
De l’estructura formal del poema es sustenta en el paral·lelisme, és a dir, en el predomini de les formes verbals en un futur imperfet. Està compost per 43 versos octosíl·labs agrupats en una sola estrofa per fer referència a la unió. Amb rima lliure.
Tot i que aquesta estrofa es pot dividir en diferents parts per analitzar millor el poema.
En conclusió, el poeta en aquest poema és compromet a assumir la veu del seu poble. El sentit de la paraula “poble”, és un sentit polític ja que el poble és la nació a la qual pertany el poeta.

Maribel Hidalgo

1r de batxillerat

Bla, bla, bla... (Macedònia) - 3r ESO (editat per ells!)

2009-04-29T23:42:00.002+02:00

No tinc temps (Mazoni) - Professorat

2009-04-29T22:47:00.002+02:00

En la que el Bernat se't troba (Manel) - 1r batxillerat

2009-04-29T20:35:00.002+02:00

El príncep de Bel-Air - 2n ESO

2009-04-28T23:51:00.003+02:00

El far del sud (Sopa de Cabra) - 3r ESO

2009-04-27T22:31:00.006+02:00

Bon dia (Els Pets) - 2n ESO

2009-04-27T00:17:00.004+02:00

Per fer país insultem en català (Estanislau Verdet) - Professorat

2009-04-26T23:20:00.003+02:00

Bon dia (Els Pets) - Primer batxillerat

2009-04-26T22:30:00.003+02:00

El far del sud (Sopa de Cabra) - 2n ESO

2009-04-26T20:22:00.003+02:00

Pot ser (El Canto del Loco) - 2n ESO

2009-04-26T19:44:00.003+02:00

Si et va bé (Sopa de Cabra) - 3r ESO

2009-04-26T13:23:00.004+02:00

Tot (Estanislau Verdet) - Professorat

2009-04-25T22:51:00.003+02:00

Som tots uns desgraciats (Estanislau Verdet) - 3r ESO 2009

2009-04-25T20:44:00.003+02:00

A vegades (Els Amics de les Arts)

2009-04-24T13:11:00.004+02:00

Sant Jordi: roses, llibres... i vídeos!

2009-04-24T12:59:00.002+02:00

De nou arriba Sant Jordi i la feina se m'endú com una onada salvatge, m'atabala i em clou les parpelles de mala manera. Faig ulleres. Però sé que valdrà la pena. Un altre any m'he enganyat a mi mateix; els vídeos dels pebrots, els vídeos estimats... Aquí us en deixo els resultats. Espero que us agradin i que ens en perdoneu les errades. Salut.

Iqbal Masih. Llàgrimes, sorpreses i coratge

2009-03-17T23:19:00.003+01:00

IQBAL MASIH. LLÀGRIMES, SORPRESES I CORATGE

-MIGUEL GRIOT-

L’Iqbal Masih va ser un nen que va néixer per ser esclau i va crèixer per desafiar el seu destí. L’heroi que va escapar dels treballs forçats i es va convertir en el símbol contra l’explotació infantil. Apropa-t’hi a través del que expliquen aquells que el van conèixer. Cada un té uan història amb llàgrimes, somrirures algunes sorpreses i molt coratge. Unint-les totes arribaràs a saber qui va ser realment l’Iqbal.

L'estranya desaparició de la Laura

2009-03-17T23:12:00.003+01:00

L'ESTRANYA DESAPARICIÓ DE LA LAURA

-JOSEP TORRENT-

La Laura ha desaparegut misteriosament en tornar de l’institut a casa i ningú, ni els mossos d’esquadra, no entén què pot haver passat. Les tempestes de llamps i trons hi tenen alguna cosa a veure. Però, on pot haver anat la Laura?

A la recerca de les veus perdudes

2009-03-15T11:29:00.002+01:00

A LA RECERCA DE LES VEUS PERDUDES

-JORDI SIERRA I FABRA-

La desgràcia sacseja el regne d’Anihabarad quan un terrible terratrèmol sepulta la família del rei Calib dins d’unes grutes llegendàries mentre les visiten. Germans, fills, nebots i muller perden la vida i el rei, fulminat per la tristor, proclama un dol de cent anys per a tot el regne, de recolliment i silenci. Cent anys després, la gent del regne s’ha oblidat de parlar, d’escriure, de la música..., però la curiositat per anar més enllà portarà aquest regne a cercar tot allò que ha perdut. El ferrer Alphabet recorre camins, travessa valls, muntanyes i mars, coneix gent i maneres de ser que el converteixen en un forjador de símbols. És un relat que ens parla de la importància del llenguatge, de la seva bellesa i del seu sentit pràctic i quotidià.

Romeu i Julieta

2009-03-15T11:24:00.004+01:00

ROMEU I JULIETA

-WILLIAM SHAKESPEARE-

Romeu i Julieta és una de les obres més emblemàtiques de William Shakespeare. Estrenada el 1595, de seguida va assolir l'èxit, ja que per primer cop es feia servit l'amor a tema central d'unatragèdia.D'aleshores ençà aquesta obra ha estat un clàssic en la historia del teatre.A la biblioteca Teide la presentem en una visió adaptada en prosa amb l'objectiu d'acostar-la als joves lectors actuals. La introducció. les notes i la guia de lectura qe s'inclouen en aquest pàgines facilitaran d'aquesta joia teatral.El present títol es completa amb una série d'il·lustracions fetes en exclusiva per a aquesta edició.

Momo

2009-03-15T11:14:00.003+01:00

MOMO

-MICHAEL ENDE-

Momo és diferent de totes les persones que l'envolten.Té una gran qualitat: sap escoltar. Per aquest tothom acut a ella quan té un problema.
Però els homes grisos no poden permetre que la gent perdi el temps amb Momo, i es per això que s'hi troba enfontrada.

Contes

2009-03-15T11:04:00.005+01:00

CONTES

-HANS CHRISTIAN ANDERSEN-

L’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875) està considerat un dels grans clàssics de la literatura infantil gràcies als seus 178 contes, entre els quals hi ha títols tan coneguts com els que presentem en aquesta antologia: La pedra foguera, La princesa i el pèsol, La polzeta, La sireneta, El vestit nou de l’emperador, El soldadet de plom, Els cignes salvatges, El porquerol, L’aneguet lleig, La pastora i d’escura-xemeneies i La nena del llumins.

Aquest llibre inclou una introducció, notes a peu de pàgina i una guia de lectura molt eficaç per poder analitzar l’obra amb detall. L’il·lustrador José María Casanovas realitza, en exclusiva per a la present edició, una sèrie d’il·lustracions amb la seva particular visió d’aquests contes.

Sis històries al voltant d'en Màrius

2009-03-15T10:58:00.002+01:00

SIS HISTÒRIES AL VOLTANT D'EN MÀRIUS

-JORDI SIERRA I FABRA-

Aquesta novel·la relata la vida d'en Màrius, un noi víctima de les drogues. Tanmateix, el protagonista no és pròpiament aquest jove, sinó les sis persones que, amb sis punts de vista diferents, ens n'expliquen la vida, des que neix fins al desenllaç. Sis persones que, potser, haurien pogut evitar alguns dels fets que aquí es narren. L'obra és tractada en un estil absolutament diferent i innovador. Aquest llibre és, sens dubte, una de les apostes més fortes i personals d'en Jordi Sierra i Fabra.

Maria Mercè Marçal, una bruixa de dol

2008-10-18T11:54:00.003+02:00

Un grup de 1r de batxillerat que vessa feminitat. Símbols que prenen la brida en un univers de bruixes i fades. Una capbussada per un paisatge nou, prenyat de les paraules captivadores que se'ns arrapen com l'heura creixent.

A l'atzar agraeixo tres dons:

haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Flanagan Blues Band

2008-09-26T13:10:00.005+02:00

FLANAGAN BLUES BAND

-ANDREU MARTÍN I JAUME RIBERA-

Un detectiu professional que li ofereix feina al Flanagan, una noia misteriosa que va de femme fatale, un assassinat esgarrifós i incomprensible, que és com un ressó en el present d'una història terrible que va commoure el barri ja fa una pila d'anys... I, encara hi ha molt més: el Flanagan obligat a actuar amb la seva incompetent Flanagan Blues Band davant del públic més bèstia de tota la història de rock and roll.

El Club dels Caps Rapats

2008-09-11T06:08:00.003+02:00

EL CLUB DELS CAPS RAPATS

-ANDREU SOTORRA-

El Nappi era un graffiter que s'havia guanyat un bon nom entre els que freqüentaven els túnels del metro. Però als setze anys, el Nappi es va rapar el cap i això va desencadenar una sèrie de fets que un reporter de nit recrea en aquesta novel·la. Intriga i reflexió són dos elements que es completen amb un tramat de persontges urbans d'avui mateix. A pesar d'un inesperat final brutal i sorprenent, a EL CLUB dels CAPS RAPATS, qualsevol semblança amb la realitat pot ser més certa del que el lector es pugui imaginar.

Es deia Vanessa. On és ara?

2008-08-02T11:18:00.003+02:00

ES DEIA VANESSA. ON ÉS ARA?

-ARMAND MATIAS-

La Vanessa semblava preocupada per algun fet anguniós; alguna recança la consumia per dins. L'Adrià, en Pep, el Gafes i el Sòmines van acordar d'acceptar-la al seu grup sense fer-li cap pregunta, però absolutament decidits a esbrinar què amagava. Arran d'unes colònies prop del llac Montcortès es van precipitar els esdeveniments...Una novel·la trepidant que no podràs deixar fins que l'acabis.

Un curs d'estiu a Irlanda

2008-08-02T11:15:00.002+02:00

UN CURS D'ESTIU A IRLANDA

-FRANCESC MIRALLES-

L'Aura ha rebut pel seu setzè aniversari un regal ben especial: un curs d'anglès a una prestigiosa escola de Dublín. Amb moltes pors i més incerteses, l'espera un agost ple d'aventures i descobriments. A l'illa maragda viurà en una caòtica residència d'estudiants, coneixerà els pubs de primera mà, viatjarà a l'Ulster i aprendrà les lliçons més importants de la seva vida.

Les llàgrimes de Shiva

2008-08-02T10:06:00.003+02:00

LES LLÀGRIMES DE SHIVA

-CÉSAR MALLORQUÍ-

Tot va començar amb un enigma : el misteri d'un objecte molt valuós que estava perdut durant anys. Al seu voltant van tenir lloc venjances creuades, amors prohibits i estranyes desaparicions...

Tretze anys de Blanca

2008-08-02T09:58:00.003+02:00

TRETZE ANYS DE BLANCA

-AGUSTÍN FERNÁNDEZ PAZ-

Aquest recull de records ens permet d’anar coneixent com ha estat la vida de la Blanca. La seva infantesa, l’escola, els problemes dels seus pares, el primer amor...

Deures d'estiu

2008-07-03T12:03:00.003+02:00

Un cop t'hagis llegit el llibre, has de fer el següent treball en ordinador (full blanc, cos 11, justificat, bla, bla, bla...):

ESTRUCTURA EXTERNA
a) Qui és l'autor del llibre? Fes-ne una petita nota biogràfica.
b) Dades de l'obra (Títol, editorial i col·lecció, lloc i data de publicació i nombre de pàgines).

ESTRUCTURA INTERNA
a) Argument: Fes una explicació cronològica dels fets.
b) Digues breument quin és el tema principal.
c) La novel·la s'esdevé en un temps lineal o conta coses també del passat?
d) En quina època passa i on transcorre l'acció?

f) Personatges:
1. Qui és el personatge principal?
2. Com el descriu l'autor físicament i psíquica?
3. Apareix algun altre personatge important? Com és?

h) Punt de vista:
1. El narrador és el protagonista o no participa en els fets?
2. En quina persona està escrita?
3. Com anomenaríem aquest tipus de narrador?

i) Estructura narrativa:
1. Com està dividida l'obra?
2. A la fi, l'autor deixa tancada l'obra o ens deixa la possibilitat d'imaginar-nos
més coses?

II.2. Anàlisi de la forma
a) És tota la novel.la una narració de fets o utilitza també el diàleg i la
descripció? Posa exemples.
b) Com et sembla que està escrita: amb un llenguatge col·loquial, del carrer, o
és un llenguatge culte? Posa exemples.

III. Fes una valoració crítica personal del relat, atenent els aspectes negatius i
positius. Aquesta part l'has de fer al bloc, en el llibre corresponent.

Si teniu dubtes, m'escriviu al correu. Bones vacances!

Aquesta fitxa de lectura l'he extret del web http://intercentres.cult.gva.es i després l'he modificat.

Deures d'estiu

2008-07-01T10:58:00.004+02:00

Per qui ha fet 2n ESO: Hauràs de llegir un llibre i fer un petit treball. De moment et comento els llibres que pots triar: has d'escollir entre qualsevol llibre de la col·lecció del Flanagan que encara no hagis llegit (autors: Andreu Martín/Jaume Ribera), "Tretze anys de Blanca", d'Agustín Fernández, o "Les llàgrimes de Shiva" de Cèsar Mallorquí. En cas que en vulguis llegir un altre, envia'm un missatge de correu electrònic i en parlarem. Recordeu que no fa falta que us el compreu, ja que els podreu trobar a les biblioteques. En pocs dies penjaré el treball que haureu de fer. Bones vacances!

Per qui ha fet 3r ESO: Hauràs de llegir un llibre i fer un petit treball. Has d'escollir entre "Un curs d'estiu a Irlanda" de Francesc Miralles o "Es deia Vanessa. On és ara?" d'Armand Matias. En cas que en vulguis llegir un altre, envia'm un missatge de correu electrònic i en parlarem. Recordeu que no fa falta que us el compreu, ja que els podreu trobar a les biblioteques. En pocs dies penjaré el treball que haureu de fer. Bones vacances!

Pel que fa als nouvinguts, podeu comprar un llibre de la col·lecció KALAFAT en català (de Castellnou Edicions).

Oriol

Temps era temps

2008-05-27T20:16:00.001+02:00

TEMPS ERA TEMPS

-JOSEP M. MORRERES-

Qui ha dit que la història és avorrida? La història pot ser divertida, colpidora, enginyosa, alliçonadora i xocant, i es demostra fàcilment en les cinc rondalles que presenta aquest llibre, manllevades de la tradició oral o d’obres com ara Tirant Lo Blanc o Les mil i una nits. Una excel·lent recopilació de contes i llegendes tradicionals catalanes que ens acosta a persones, llocs i temps d’influència indiscutible en la nostra literatura i en les nostres arrels.

No hi ha petons per als fantasmes

2008-05-26T20:22:00.004+02:00

NO HI HA PETONS PER ALS FANTASMES

-M. CARME ROCA-

Què faríeu si us adonéssiu que l'amor de la vostra vida no és de carn i ossos? En Michael MacNamara no sap on s'ha ficat, sort que està envoltat de bruixes que l'ajudaran a caminar per aquest terreny perillosíssim. Ah, i si mai us passa el mateix que a en Michael, sobretot: no feu petons als fantasmes.

S'acosta el final...

2008-05-26T11:49:00.000+02:00

Bé, es pot dir que tenim a tocar dels dits el final de curs. Amb ell també arriben els viatges (Cala Montjoi i Mallorca), els crèdits de síntesi, les notes... I l'hora de fer les valoracions, és clar. Per això us proposo que valoreu l'assignatura de Lectura i l'activitat de Biblioteca a l'aula. Els dos primers trimestres van servir per llegir dos llibres de lectura obligatoris, i al llarg del tercer trimestre heu pogut escollir els que us venien més de gust. I sense pagar ni un euro, que sempre va bé! Doncs res, us deixo l'espai perquè pugueu dir-hi la vostra, d'acord?
I recordeu que l'estiu, amb totes les hores lliures de què disposeu, sempre és un bon moment per agafar un bon llibre i escapolir-vos del món de l'aire condicionat i les samarretes sense mànigues.

Una abraçada!

Habitació 13

2008-05-25T21:23:00.003+02:00

HABITACIÓ 13

-ROBERT SWINDELLS-

La nit abans de l'excursió a Whitby, Fliss té un malson en el qual entra dins d'una casa fosca i sinistra-una casa amb ek terrible secret a l'abitació núm. 13. Quan l'endemà l'autocararriba a Whitby, Fliss s'adona que l'hotel on estaran s'assembla molt a la casa del seu somni. Però hi ha una diferècina molt important: no hi ha habitació 13. O sí? A les dotze en punt de la nit alguna cosa estranya li passa a l'Ellie-May, i encara que a ningú no li agrada massa aquesta noia, Fliss i els seus amics es troben ficats en un intent desesperat per salvar-la. Una aventura esgarrifosa, però plena d'humor i emoció, inspirada en un fet real.

Flanagan de luxe

2008-05-08T09:49:00.003+02:00

FLANAGAN DE LUXE

-ANDREU MARTÍN I JAUME RIBERA-

Torna la Nines, la recordeu?, i més bonica que mai. I diu “Flanagan, que m’has de fer un favor”, i el Flanagan, és clar, què ha de fer? I ja hi tornem a ser: corre-cuites i perills i ensurts a dojo. Una parella de traficants de drogues de disseny, una parella de guàrdies civils enfurismats, una colla de pijos sense escrúpols. I el Flanagan en una moto sense saber conduir (no ho provéssiu mai!), i en veler sense saber com funciona... i sort que sabia nedar! Sort d’això, perquè si no, no ho explica. En aquesta aventura, us trobareu el Flanagan en el pitjor tràngol de la seva vida. Garantit: és un Flanagan de luxe!

Passat Sant Jordi...

2008-04-29T08:10:00.002+02:00

Bé, ja hem deixat enrere Sant Jordi. Com sempre, els de lletres tenim una feinada de por, els dies abans de tan estimada jornada. Tal com heu pogut comprovar en aquest bloc, enguany m'he decidit pels vídeos; poemes musicats per cantautors catalans o grups de casa nostra. I alumnes i professors fent-ne el playback i la coreografia. Quins cracs, tu! Hem hagut de trobar momentets fora d'hores de classe per fer-los, però hi ha hagut un munt de col·laboracions i, al final, tot a punt! La companya de departament (tot i que de llengua castellana) també ha tret forces d'on no n'hi havia i ha preparat una representació poètica al·lucinant. Des d'aquí el meu reconeixement, també.
Bé, en realitat només volia aconseguir transmetre una mica allò que sento en la diada de Sant Jordi (una mica més enllà dels llibres i les roses) i donar les gràcies a tothom qui m'ha ajudat a dur-ho endavant.

Salut!

El veí prohibit

2008-04-28T18:54:00.002+02:00

EL VEÍ PROHIBIT

-XAVIER BERTRAN-

Els nous veïns de la Iria no semblen gaire sociables: gairebé no tenen tractes amb ningú del poble i no reben visites. Això esperona la curiositat de la Iria i el seu esperit aventurer. Però el que comença amb un joc aviat es converteix en un autèntic misteri i una terrible realitat.

Mil anys de contes de la natura

2008-04-28T18:51:00.002+02:00

MIL ANYS DE CONTES DE LA NATURA

En aquest llibre trobem històries de boscos i de muntanyes, de rius i d'animals, d'estels i de la lluna, del vent, del mar, de la neu… Els arbres parlen, les muntanyes es belluguen, el sol es casa amb la lluna…
Mil anys de contes de la natura són històries d'abans, d'ara i de sempre per a tots els nens i nenes d'avui.

La casa de les acàcies

2008-04-28T18:39:00.003+02:00

LA CASA DE LES ACÀCIES

-MERCÈ CANELA-

Fa un any que en Marcel i la seva mare viuen a Orzac, a la caseta delsafores del poble que els va deixar la tia Rose quan va morir. A en Marcelli agrada molt aquell poble situat al peu d'una muntanya que en realitatés un volcà apagat, però hi ha una cosa que li costa molt: fer amics nous.I ara que han començat les vacances es troba sol i no sap amb qui sortir.Li agradaria poder anar amb en René i la seva colla, però no li han ditres. La mare ja li pot anar dient que no ha d'esperar sempre que siguinels altres els qui el vagin a buscar. Ella no ho entén: no és pas tan senzill.¿I si hi va i li diuen que no el volen? O si li diuen que sí, però no li fan nicas? Llavors encara serà pitjor.Per sort, hi ha dues coses que l'ajuden a passar l'estona: la biblioteca dela tia Rose, que està plena de llibres fins dalt, i la Casa de les Acàcies, unacasa antiga que hi ha a prop de la seva, amb una gran avinguda vorejadad'acàcies i un jardí immens, que el té fascinat. Perquè ell, quan siguigran, vol ser jardiner. La casa sempre està tancada, fa anys que no hi viuningú, i el jardí està abandonat. En Marcel ho sap molt bé, perquè hatrobat un lloc per on ficar-s'hi. És el seu gran secret.Un dia, però, mentre està enfilat en un arbre prop de l'entrada, té ungran ensurt: la reixa s'obre i apareix un cotxe... A partir d'aquellmoment, les coses es complicaran: la Casa de les Acàcies estarà en perilli la vida d'una persona també.En Marcel es trobarà embolicat en tot plegat. Per sort, podrà compartirel seu secret amb algú.

Senzillament, pots dir-me Súper

2008-04-26T11:59:00.003+02:00

SENZILLAMENT, POTS DIR-ME SÚPER

-R. ZIEGEL-

En Walter és un jove ple d'imaginació i amb problemes per comunicar-se. Ni tan sols a la seva amiga Berta no li diu d'on ve ni on té el pare. I segur que la notícia no s'hauria esbombat mai si no hagués estat per l'embolic aquell del segrest de la policia. Al cap del temps, perquè se sàpiga la veritat, en Walter escriurà tota la història: des del principi, quan va passar allò dels videos, fins al final, quan tots els diaris van publicar la seva foto

2n ESO - "Jols" de Sapo

2008-04-26T00:40:00.004+02:00

Batxillerat - "Voleu que vos la cante?" de Jacint Verdaguer

2008-04-25T17:23:00.002+02:00

Profes - "Plus ultra" de Jacint Verdaguer

2008-04-25T15:57:00.004+02:00

2n d'ES0 - "Sextina" d'Enric Casasses

2008-04-25T00:03:00.004+02:00

1r d'ESO - "El desesperat" d'Ovidi Montllor

2008-04-24T23:59:00.002+02:00

3r ESO - "Va com va" d'Ovidi Montllor

2008-04-24T22:19:00.005+02:00

4t d'ESO - "Wa yeah!" d'Antònia Font

2008-04-24T16:40:00.004+02:00

Narracions extraordinàries

2008-04-21T20:43:00.003+02:00

NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES

-EDGAR ALLAN POE-

L'obra d'Edgar Allan Poe, reflecteix corrents romàntics i de terror, té unes vuit narracions- La màscara de la mort vermella, El pou i el pèndol, L'enterrament prematur, El cor delator, El barril d'amontillat, El gat negre, El cas del senyor Valdemar i Hop-Frog. S'aprècia la destressa de l'autor en el tractament del terror, què destaca per una combinació de lógica i d'al·lucinacions, realistes i misterioses. L'interès que interpreta pel món sobrenatural i fantàstic, són els principals elements que componen la seva literatura de terror.

El llibre de l'hivern

2008-04-21T20:39:00.002+02:00

EL LLIBRE DE L'HIVERN

-FRANCESC MIRALLES-

En Joel, un noi de Bellvitge de setze anys, no pensa en altra cosa que en fugir de casa seva per voltar pel món. Arribat el moment, s'atura uns dies al poble del seu besavi, un llogarret dels Pirineus habitat per un munt de personatges estranys. Un d'ells, l'Agustí, li demanarà ajut per cercar El llibre de l'hivern, una obra maleïda amagada pel seu avantpassat molt important per a la humanitat. Però abans no ho pugui decidir, una tempesta de neu deixa el poble on són aïllat.

Tirant lo Blanc

2008-04-21T17:17:00.004+02:00

TIRANT LO BLANC

-JOANOT MARTORELL-

Tirant lo blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d'armes i d'amor d'aquest cavaller. L'ideal és alliberar Constantinoble del setge dels turcs, expressa l'ideal del cavaller amb una mentalitat plenament medieval, cortesana militar, eròtica, psicològica, etc.
Pel seu to versemblant i creïble la fa diferent a les novel·les d'aquella època i inaugura una nova manera de reflectir al món cavalleresc. Argument variat i ric en registres.
La novel·la comença amb una carta adreçada al rei Fernando de Portugal, immediatament ve un pròleg que constitueix en una exaltació en l'ordre de cavalleria i que proposa a Tirant com a model de cavaller.
La novel·la està narrada en tercera persona per un narrador discret, encara que també apareix un altre narrador.

Triangles mortals o la sala dels difunts

2008-04-21T17:11:00.004+02:00

TRIANGLES MORTALS O LA SALA DELS DIFUNTS

-OLGA XIRINACHS-

Jeroni Escalè, pintor avantguardista obsessionat per les formes triangulars, hereta un vell casalot a Montredós. Decideix instal·lar-s'hi amb la seva companya Marina i habilitar-hi el seu estudi. La gent del poble explica històries estranyes d'aquells paratges. A l'interior d'una cova hi descobreix sis mòmies sepultades en forma de triangle. Comença a investigar. A la paret de l'estudi hi apareixen els rostres dels morts.

Ostres tu, quin cacau!

2008-04-21T17:09:00.002+02:00

OSTRES TU, QUIN CACAU!

-MAITE CARRANZA-

La Laia, en Roger i la seva àvia estan fins als nassos de tothom, a casa seva i a l'escola els posen el cap com un timbal. Un dia toquen el dos, disposats a passar-s'ho pipa. Però de vegades les coses es compliquen i s'organitza cada cacau... Temes: Tercera edat, amistat, aventures, anhels adolescents.

Les claus de vidre

2008-04-21T17:02:00.000+02:00

LES CLAUS DE VIDRE

-JAUME FUSTER-

Rere una de les obres cabdals de la novel·la negra, La clau de vidre de Dashiell Hammett, jaume Fuster ret un particular homentge a un dels pares del gènere. En aquest volum trobareu disset claus de vidre per resoldre disset enigmes plantejats per l’autor, amb un únic element comú. El detectiu Lluís Arquer, un detectiu peculiar, un perdiguer que fuma en pipa i és un amant apassionat de la música clàssica.
Atreviu-vos a descobrir el culpable o el mòbil de cada història a través de la deducció.

Vídeo 3r R2 - "Dia a dia a dia" de Sanjosex

2008-04-17T20:46:00.002+02:00

Postdata: t'estimo (per a 4t d'ESO)

2008-04-08T13:14:00.003+02:00

POSTDATA: T'ESTIMO

-CECILINA AHERN-

La Holly i en Gerry són una parella perfecta. Parella des de l'institut, s'estimen com si no poguessin viure l'un sense l'altre. Fins que un dia passa l'impensable: ell contreu una greu malaltia i mor. A la Holly li sembla que la vida ja no té sentit, però al cap de poc temps rep un misteriós paquet i en obrir-lo descobreix que, abans de morir, en Gerry li ha deixat unes cartes, una per a cada mes, amb instruccions sobre coses que ha de fer per sortir-se'n. Totes les cartes tenen com a signatura «Postdata: t'estimo».

El diari de Zlata

2008-04-06T19:33:00.003+02:00

EL DIARI DE ZLATA

-ZLATA FILIPOVIC-

Zlata té onze anys, viu a Sarajevo i escriu un diari on explica les coses que fa, que descobreix… La guerra esclata a l’exlugoslàvia i el seu diari deixa de ser com els altres de les noies de la seva edat.
Ara és un diari de la por, el sofriment, els bombardejos, el viure sense electricitat, aigua o menjar.
Ara que els conflictes a l’exlugoslàvia sembla que no tinguin solució darrere de negociacions que no s’acaben mai, El diari de Zlata ens obliga a sentir el sofriment de tot un poble i la vergonya i la impotència de no saber què fer davant d’un drama que ens toca molt de prop.

Momotaro & Dolly Dolç

2008-03-13T21:51:00.003+01:00

MOMOTARO & DOLLY DOLÇ

-AGUSTÍ ALCOBERRO-

Momotaro és un guerrer samurai, protagonista d’un vell conte popular japonès. Els temps canvien, però, i ara ha esdevingut el personatge d’un videojoc. Dolly Dolç és una estrella dels dibuixos animats nord-americans. Tots dos emprenen la fugida cap al món real, en una ciutat europea. Però massa gent els busca. La seva aventura requereix coratge, astúcia i algunes dosis de sentit de l’humor.

El fantasma de Canterville i altres contes

2008-03-10T23:49:00.004+01:00

EL FANTASMA DE CANTERVILLE I ALTRES CONTES

-OSCAR WILDE-

La fama literària de l’escriptor Oscar Wilde prové especialment de la seva obra dramàtica i narrativa, tot i que també va tractar altres gèneres que encara avui delecten els lectors.
En aquest llibre s'ofereix una selecció dels seus millors contes: El fantasma de Canterville, El Gegant egoista, L’amic fidel, El rossinyol i la rosa i El pescador i la seva ànima.

El cas de l'artista cruel

2008-03-10T23:32:00.003+01:00

EL CAS DE L'ARTISTA CRUEL

-ÈLIA BARCELÓ-

Tres amics es veuen involucrats en un cas d’assassinat mentre preparen un treball d’art per a l’institut. És així com entren en contacte amb en Kurti Innauer, un pintor alcohòlic estrafolari els temes i materials del qual sempre són macabres. Amb l’ajuda del criminalista que s’encarrega del cas, els joves aniran traient l’entrellat d’aquest complicat crim, en el qual es barregen passions i ambicions.

El beuratge

2008-03-10T23:28:00.004+01:00

EL BEURATGE

-JORDI DE MANUEL-

L’Emma, una noia de catorze anys, descobreix un secret al soterrani de la casa vella on estiueja i troba un objecte que, segons sembla, pertany a una persona enigmàtica anomenat G.Aviat. L’Emma s’adona del poder que conté aquella troballa i intenta descobrir la identitat del personatge. El que no sap és que, quan comenci el curs a l'institut, haurà de fer servir el seu secret per resoldre una situació on corre perill la vida d’una persona.

La crida salvatge

2008-03-10T23:20:00.002+01:00

LA CRIDA SALVATGE

-JACK LONDON-

Tracta amb gran realisme el tema de la lluita per la supervivència.London relata la història d'un gos,el Buck,que viu plàcidament en una asolellada finca ,fins que un dia un individu malvat el ven per convertir-loen gos de trineu.D'aquesta manera, el nostre protagonista s'endinsa en un món desconegut.Observant el seu entorn aprendrà a comportar-se en les situaciones noves i a adaptar-se al gèlid ambient dels boscos boreals.Gràcies a les seves qualitats físiques i al seu instint,es podrà enfrontar amb els perills que l'amenacen,fins arribar a convertir-se en una llegenda.

L'illa del tresor

2008-03-10T22:41:00.003+01:00

L'ILLA DEL TRESOR

-R. L. STEVENSON-

Amagat en el barril de pomes, el jove grumet Jim Hawkins descobreix que la tripulació està preparant un motí. Però això, només és una petita part de les extraordinàries aventures que van començar amb la troballa del mapa de l'Illa del Tresor, que guardava zelosament aquell mariner vell i borratxo de rom que va aparèixer un bon dia a la posada Almirall Benbow, propietat dels pares d'en Jim. L'illa del Tresor és una formidable novel·la d'aventures que no ha deixat de fascinar lectors de totes les edats i èpoques des de la seva publicació el 1883.

Rebel

2008-03-10T21:07:00.004+01:00

REBEL

-MANUEL L. ALONSO-

Eduard vaga sense rumb per Espanya sense més companyia que la seva motxilla . Ha decidit buscar alguna cosa que l’influeix confiança, que el porti a pensar que la vida té sentit. De forma casual coneix a Anna, una noia de classe acomodada que des de el principi li mostrarà que en ella pot confiar. Els dos s’enamoraran, però per assumptes familiars fan que Anna desaparegui. Però, ara que Eduard havia trobat per fi un motor per a la seva vida... ho podrà abandonar?